Cap a Vallromanes

No se us pot deixar anar sols, a la mínima seieu al voltant de la taula...eh, eh...

En Marià no surt a la foto ja que ha fet de fotògraf mentre esmorzaven al camping del Vedat, de tornada de Vallromanes.

La Font de Sant Mateu

La font de Sant Mateu torna a rajar !. Feia un parell o tres anys que no ho feia, la canonada estava embussada, però ara ho fa de valent. Bé es mereix una mica de poesia:

Font de Sant Mateu,

bona aigua ens doneu               

i que duri molts anys

malgrat sequeres i danys.

T'ho agraeix el dillunaire,

la brisa, l'animal, l'aire...

No t'escanyis ja mai,

dolleja  sens desmai.

Amén.

   

El Tagamanent



A l'entrada del pou de glaç



Aquesta és una de les sortides més esperades. Per començar hem fet una visita als pous de glaç de l'Avencó. L'Avencó és un riuet que fa de partió entre el municipi del Tagamanent i Aiguafreda. Just hem arribat que ha fet presència l'honorable batlle del Tagamanent, el Sr. Jordi Morera, que ens ha fet de guia a les instal·lacions que ja s'usaven a l'antigor, datades per escrit a la primeria del 1600,  per subministrar gel als pixapins ciutadans de Barcelona. A tots ens ha impressionat la grandària del pou gran i n'hem tret de la visita un gran profit.



A mig camí



Aprofitant-me de la bona relació amb els càrrecs institucionals, l'he demanat a l'alcalde indicacions per seguir el camí cap al Tagamanent, el qual no ha dubtat ni un sol moment d'atendre'm. Aquest gest ha estat vist pels meus malpensats companys com si fos un futur alcaldable del municipi cosa que és radicalment gens molt poc potser falsa. 

El camí cap el Tagamnent és costerut, però a bon pas hem arribat al collet de Sant Martí en menys de dues hores amb l'aturada obligada per esmorzar. Per cert, vistes magnífiques als Cingles d'en Bertí. Una pujadeta més i ja som al turó del Tagamanent, on més d'un s'ha sorprès per la magnificència de l'església i del paratge, on, recordem-ho per si en Marià s'oblida de dir-ho, el president Pujol va pendre consciència de que calia refer el nostre país.



El Tagamanent



La baixada cap al Figaró passant per la Vallcàrquera crec que ha estat una delícia per a tothom. Els pendents del terrenys són considerables, però el camí és en gran part un camí enllosat amb la pedra vermellosa del Figaró que ha facilitat el nostre pas i ha estalviat relliscades. Acabem amb un traguet d'aigua a la font de.... i amb un tres i no res sortim al capdamunt de Figaró. Recuperar els cotxes i cercar un restaurant per dinar és la darrera feina que ens espera.

Ja estem entaulats al restaurant: La Garrafa de la Garriga. La veritat és que l'hem encertat, un menú selecte, un preu raonable i un espai ampli per discutir, afició nacional que cal declarar patrimoni universal. La prova d'aquest bon rotllo és que la conversa deriva cap a les nostres experiències de la mili, ja sabem qui és el metralla i perquè en Pere no va estabellar el seu vaixell de guerra contra les Columbretes, i no sé qui va fer molt de mal amb el seu canó a la cara de no sé qui ( ho va fer no amb el projectil, sinó amb el gatell que va deixar mig borni al company). Bé la cosa s'anima, el vi s'acaba, la política entra en el debat, en Jaume ja l'han fet alcalde del Tagament i municipis anexos, en Marià, no, en Casals, no, en Pere, no, l'Ernest no... ara no me'n recordo, maleït vi, però segur que un de nosaltres era el futur alcalde del Masnou. Però també hem tingut un moment per recordar a les esposes, no, estimades esposes, a les molts estimades esposes. Fins un altre.