Sortida d’estiu dels Dillunaires. 2016.
Vall d’Aran, refugis de Canongles i la Restanca.
Quan et jubiles la noció
del temps es trasbalsa. Fas poques coses per estalviar-lo i en fas moltes per
gaudir-lo. Potser per allò del compte enrere que no para quan ja tens una edat.
Per això vàrem triar el camí més llarg per arribar a la Vall d’Aran. També el
més espectacular: El Masnou - La Vall d’Aran, amb ascensió pel Port de la
Bonaigua des del Pallars Sobirà.
El dia era espectacular,
amb moviments de boira que fan més perceptible la falsa quietud de la terra.
Érem dotze, com al Sant
Sopar, però en versió mixta: amb una dona, la Queralt, que no hi ha qui
l’atrapi pujant muntanyes.
Tot i havent esmorzat,
sempre hi ha algú que té un petit buit a l’estómac i la Panadella és
providencial per aquests casos d’urgent necessitat. O sigui que calma, parada i
bona lletra, que tenim tres dies per endavant.
Hi anàvem en tres cotxes: l’escopetejat, el fort i el tranquil, depenent de
qui s’aferrava al volant (Marià-Martí-Cisco).
El cotxe tranquil va fer paradeta a Gerri de la Sal per visitar la tieta
del dillunaire Pep, amb el vistiplau dels altres tripulants... És allò que
dèiem de la noció del temps.
Ens retrobàrem tots plegats a l’entorn d’unes cervesetes i, un cop
sobrepassat el port de la Bonaigua, admiràrem la Vall de Ruda, una fondalada que
comença majestuosa, lenta i ascendent cap a Sant
Maurici i a Colomers pel port de Ratera.
Travessàrem la Vall d’Aran enumerant els records que cadascú té posats en
estacions d’esquí, pobles, refugis i hotelets. Sembla que tots retenim bones
memòries d’aquest indret.
Amb la gana a punt, arribàrem al Salt del Pish, i començà el soroll d’aigua, que ve a ser un veritable plaer quan
camines pel Pirineu: aigua rajant de pedres, aigua esmicolant-se salt avall, rierols
que creues, estanys, llacs, un regal que dringa i ho omple tot de vida.
Dinàrem i la férem petar sota
l’ombra d’un gran til·ler bord, després cotxe i cafè a Viella. Arribàrem al refugi
de Canongles, 1555 metres d’altitud, abans
situat a l’Hospital de Viella i ara en un indret nou, un xic més al sud.
Esplèndida nit de sorolls
de somiers alternant-se amb els ronquets dels estimats col·legues (meus, mai!)
en una simfonia de muntanya que sempre em trasllada a la meva joventut.
L’endemà el dia es
presentava fosc, carregat de boires i, al final, pluja impertinent quan just
començava l’excursió. Deliberació immediata sobre què calia fer. Sortiren propostes
sobre el romànic de la zona, sobre anar a badar amb el cotxe... Al final,
veient que la pluja s’apaivagava, dos o tres –amb to decidit- vàrem comminar tothom
a posar-se l’equip de pluja i començar la travessia.
Una espessa i exuberant
fageda ens va embolcallar una estona. La pluja no afluixava però ja estava
decidida la nostra sort.
I vàrem fer bé. El cel
s’aclarí, ens traguérem l’equip de pluja i començarem a caminar envoltats de
boires i una boníssima temperatura per al temps que érem.
Una potent pujada que no
s’acabava mai, esbufecs i alegria al cos perquè tot anava en dansa.
Els Dillunaires formem
una corrua humana acolorida que serpenteja sense pressa pels Pirineus. I els
colors es van combinant. Si vols aprendre a escoltar, ves al costat del Josep,
si tens les idees confuses, al costat del Marià. Si et fa mal qualque cosa, amb
el Paco, metge impenitent i filòsof; si dubtes del cotxe, en Martí; Si vas de
introspecció, l’Enric, silent i reflexiu. Si no et quadren els números o
necessites ajuda, amb el Salvador. El Cisco, el Jaume, el Francesc, en Joan
Anton i jo anem fent... I si dubtes de les teves forces, mira la Queralt com
s’enfila, per refer-te...
Aviat aparegueren els llacs
que canvien gratament el paisatge, malgrat tenir les entranyes foradades per
les companyies elèctriques.
El cansament aflorava a
poc a poc i, amb la perspectiva d’un temps molt insegur, decidírem tirar pel
camí més curt cap el refugi de la Restanca. Camí curt? Camí més fàcil? Ens
embolicàrem bosc avall per un sender tortuós, ple de pedres i forats que ens
deixà exhaustes. Estàvem a 800 metres del refugi i ens crèiem perduts! Dinàrem
al mig del bosc, mitja horeta de calma davant d’una vall fonda i pregona.
L’últim esforç, sender
curt i dret, i el refugi de la Restanca, (2010 metres), davant nostre. Com se’n
va el mal de peus! Com arriba la moral ben alta! I l’encaixada de mans amb els
companys! Més de 6 hores de caminada fins als 2400 metres d’alçada i baixar!
Refugi, dutxa, relax,
contemplació del paisatge i xerrada amb un grup de joves israelians que feien
la ruta dels refugis. Vàrem parlar d’Israel i Palestina. Cadascú amb els
nostres arguments però amb serenor i bonhomia. Al cap de dos mesos a aquests
joves els esperaran dos anys i mig de mili i ves a saber què hauran de decidir
davant d’un palestí armat, o desarmat, davant d’una dona àrab o de la canalla
de Cisjordània que se’ls miraran amb l’odi dels enemics. No voldria pas estar
al seu lloc... I són tan joves!
Sopar distret i xerrades
múltiples, joc de cartes i el dia que s’esmuny entre penombres. A fora hi ha un
fil de cobertura i vols explicar el que estàs veient, però les paraules no
bastant: és quietud, la lluna a l’aigua, la foscor corprenedora que
t’embolcalla i el xiuxiueig dels amics, que són la vida, de dins i fora del
refugi estant.
Repertori de roncs (jo
mai! Ja us ho deia!). Sis dormint a dalt i sis a baix, com llaunes de sardines,
tocant-nos els colzes (i res més, que se sàpiga).
L’endemà, un dia
esplèndid! Això és un luxe, nois! Ens enfilàrem cap a l’Estany de Mar. Castells
de núvols i boira baixa de cotó fluix que emplena les valls. Magnífic! L’Estany
de Mar tenia l’aigua uns 10 metres més avall de quan està exuberant, però ningú
li treia l’estranya i bella mixtura de natura i mà de l’home, que decideix el
nivell a voluntat.
Tornàrem al refugi i, un
cop recollides les pertinences, anàrem muntanya avall fins als taxis de
muntanya que ens traslladaren al punt de sortida, el refugi de Canongles.
Un bon dinar, passar
comptes, encaixada de mans i tots (totes, Queralt) cap a casa. Res, que cadascú
crema la vida com vol! O com pot!
Pep
