Aquí trobareu les sortides que han estat documentades i publicades al butlletí de Gent del Masnou
ELS DILLUNAIRES AL MONTARDO D`ARAN *************************************************
Per Marià Aran( Sortida 8 i 9 de juliol 2012)
Quan fa un any tornàvem de l`intent al Tuc de Colomers, tot prenen un cafè a Arties, contemplàvem l`imponent massís del Montardo, la seva estratègica situació ens oferia gaudir d`unes magnífiques vistes i un repte esportiu a conquerir. Ferits encara per les dificultats passades, valoràvem si quedava dins de les nostres possibilitats físiques i decidirem que sí...que sí ...que per l`any 2012 seria el nostre objectiu d`alta muntanya.
Així que els vuit de la dotzena llarga dels dillunàires, ens presentàvem a 2/4 de 9 del matí del dia 8 de juliol a la plaça dels “Caballitus”, disposats a assolir el propòsit fet l`any anterior. Després d`un cafetó a mig camí i comprar pa i coca al Pont de Muntanyana, on per cert vàrem descobrir un idioma nou, l`aragonès oriental, arribàvem a la Vall d`Aran dirigint-nos a l`Artiga de Lin, on després de visitar el que la boira ens var deixar i fer-nos la foto clàssica als “Güells del Joheu”, ens cruspírem unes excel•lents costelles i botifarres a la brasa, fetes per en Pere i Joan Anton, a fi de preparar el cos pels esforços propers. Tot seguit, un cop aparcats els cotxes al “Pont de Ressec”, ens disposàrem a iniciar una dura pujada de dues hores fins el refugi de “La Restanca” (2.010 m), però el païment del dinar var fer que l`escorcéssim a només mitja, previ pagament de 3,50 euros, cada un, al taxista que es guanya la vida amb els “vagos i comodons” i els que, com nosaltres, volen arribar puntuals a l`hora de sopar. La mitja hora ens var fer suar de valent, tan que a l’arribar anàrem directes a la dutxa amb aigua calenta sense limitacions, tot s`ha de dir. Un cop nets i polits cap a sopar, molt bo i abundant, xerrar una mica i cantar-ne alguna, més aviat fluixet per no molestar, i a les deu cap al llit, que havíem de matinar.
A les sis tothom dempeus a terra, rentar-se la cara, preparar les motxilles i esmorzar. Sortim a ¾ de 8, fa vent però no fred. De seguida afrontem una forta pujada que ens portarà al “Estany de Cap del Port” (2.235 m.), una mirada enrere ens permet gaudir a vista d`ocell de l`estany i el refugi il•luminats per les ombres i clarors del dia naixent..., on fem la foto obligada. Seguim cap al Coll de Crestada ( 2.475 m.), abans d`arribar a la tartera una altre foto clàssica de l`estany amb la Serra de Rius al fons. En “Nespro” puja com una moto..., què s`ha pres aquest noi? De cop, quan sortim del coll, el sol ens enlluerna...Rètol d’entrada al Parc Nacional i vista grandiosa del circ del Montardo, l’estany de Monges amb un blau cel intens, la serra de Tumaneja brillant, la Punta Alta amb boires fumejant, les agulles de Travessany a l`obaga..,. no t`ho acabes... Oooh! Petit descans, menjotejar i més fotos. Ara sí, ataquem la costeruda enfilada del cim, l`esforç fa que ens dividim en petits grupets d`acord amb el ritme de cada un, val a dir que les distàncies són curtes i ens agrupem fàcilment, aquell no camina... vola , el vent ha amainat, no fa calor, suem poc, bufem més, coll del Montardo (2.756 m. ) congesta de neu, estanyols de desglaç, tots junts altra vegada, enfilem el tram final, de nou ens dividim i ho enfoquem per allà on podem, la pala és herbosa no té perill, els més avançats esperen la resta... i per fi som dalt... per estricte ordre d`edat, com és manat, (2.833 m.) El Montardo, de nou vent fort, però quina... vistaaa!, de cara a baix una munió d`estanys grans i petits. Al fons de la vall es veu la cafeteria d`Arties i els cotxes aparcats, naturalment gràcies als binocles d’en Ciscu, i si aixequem la vista contemplem els massissos de les Maleïdes amb l`Aneto i els Beciberris, el cercle dels Colomers, el Mauberne... Són 360 º magnífics... Tots tornem a recordar el fallit intent de l`any passat quan veiem el Tuc davant nostre a la mateixa alçada... Abraçades, fotos amb la senyera de “Gent del Masnou” i cap avall
Son 2/4 de dotze, anem una mica endarrerits, trobem gent de diverses nacionalitats i fem comentaris sobre el temps, el paisatge, etc... ens desitgem bon dia i sort... amb els de Cantàbria: la cosa s`embolica , la relació Catalunya - Espanya sempre és difícil, no passa res seguim camí , voregem llacs i estanyols envoltats de serralades impressionants, les cames comencen a notar els afectes de la marxa, en Pere i en Joan Anton acceleren, anem fora de l’horari i s`ha d`encarregar el dinar al refugi Ventosa i Calvell, hi arribem a les dues del migdia, l`entorn, amb l`estany Negre a sota mateix i el Comalespassa presidint-lo, espatarra els que no ho coneixen. Unes clares i uns macarrons amb verduretes, màxim ¾ d`hora i continuem la davallada, hem quedat a les cinc a la presa de Cavallers amb la furgoneta que ens tornarà a la Vall d`Aran, en Salvador i en Calet continuen fotografiant-ho tot, en Joan Anton no es troba prou fi de la budellada i té el posat seriós tot i que segueix marcant el ritme al costat d`en Pere, passem per les “Llastres de la Morta”on l`aigua i les cascades són protagonistes, en Josep s`enorgulleix que a la seva edat aguanti tan bé una caminada tan feixuga, i en Ciscu camina i camina concentrat. Des d`el grupet més endarrerit observem com en Nespro i en Salvador no s`adonen del pont que travessa el riu i queden obligats a creuar a peu els rierols que serpentegen la “Pleta de Riu Malo”,es tracta d`un lloc espectacular, els esperem per baixar plegats cap a la presa que ja veiem al fons de la vall, és el tram més pesat, vorejar-la no s`acaba mai . Ens retrobem tots plegats a les cinc en punt al peu de la presa , cansats i assedegats , però contens d`haver gaudit d`uns dies fantàstics d`alta muntanya en un dels llocs més bonics dels Pirineus.
Al cap de dues hores, després d`una curta visita a Boí , amb visita ràpida a l església romànica de Sant Joan, ens trobem de nou a la cafeteria d`Arties , fent els números i passant comptes abans de tornar al Masnou. Una forta encaixada i una abraçada entre tots segellen la satisfacció que sentim, no cal dir-nos res.
Un altre cim: el Puigmal
ELS DILLUNAIRES AL MONTARDO D`ARAN *************************************************
Per Marià Aran( Sortida 8 i 9 de juliol 2012)
Quan fa un any tornàvem de l`intent al Tuc de Colomers, tot prenen un cafè a Arties, contemplàvem l`imponent massís del Montardo, la seva estratègica situació ens oferia gaudir d`unes magnífiques vistes i un repte esportiu a conquerir. Ferits encara per les dificultats passades, valoràvem si quedava dins de les nostres possibilitats físiques i decidirem que sí...que sí ...que per l`any 2012 seria el nostre objectiu d`alta muntanya.
Així que els vuit de la dotzena llarga dels dillunàires, ens presentàvem a 2/4 de 9 del matí del dia 8 de juliol a la plaça dels “Caballitus”, disposats a assolir el propòsit fet l`any anterior. Després d`un cafetó a mig camí i comprar pa i coca al Pont de Muntanyana, on per cert vàrem descobrir un idioma nou, l`aragonès oriental, arribàvem a la Vall d`Aran dirigint-nos a l`Artiga de Lin, on després de visitar el que la boira ens var deixar i fer-nos la foto clàssica als “Güells del Joheu”, ens cruspírem unes excel•lents costelles i botifarres a la brasa, fetes per en Pere i Joan Anton, a fi de preparar el cos pels esforços propers. Tot seguit, un cop aparcats els cotxes al “Pont de Ressec”, ens disposàrem a iniciar una dura pujada de dues hores fins el refugi de “La Restanca” (2.010 m), però el païment del dinar var fer que l`escorcéssim a només mitja, previ pagament de 3,50 euros, cada un, al taxista que es guanya la vida amb els “vagos i comodons” i els que, com nosaltres, volen arribar puntuals a l`hora de sopar. La mitja hora ens var fer suar de valent, tan que a l’arribar anàrem directes a la dutxa amb aigua calenta sense limitacions, tot s`ha de dir. Un cop nets i polits cap a sopar, molt bo i abundant, xerrar una mica i cantar-ne alguna, més aviat fluixet per no molestar, i a les deu cap al llit, que havíem de matinar.
A les sis tothom dempeus a terra, rentar-se la cara, preparar les motxilles i esmorzar. Sortim a ¾ de 8, fa vent però no fred. De seguida afrontem una forta pujada que ens portarà al “Estany de Cap del Port” (2.235 m.), una mirada enrere ens permet gaudir a vista d`ocell de l`estany i el refugi il•luminats per les ombres i clarors del dia naixent..., on fem la foto obligada. Seguim cap al Coll de Crestada ( 2.475 m.), abans d`arribar a la tartera una altre foto clàssica de l`estany amb la Serra de Rius al fons. En “Nespro” puja com una moto..., què s`ha pres aquest noi? De cop, quan sortim del coll, el sol ens enlluerna...Rètol d’entrada al Parc Nacional i vista grandiosa del circ del Montardo, l’estany de Monges amb un blau cel intens, la serra de Tumaneja brillant, la Punta Alta amb boires fumejant, les agulles de Travessany a l`obaga..,. no t`ho acabes... Oooh! Petit descans, menjotejar i més fotos. Ara sí, ataquem la costeruda enfilada del cim, l`esforç fa que ens dividim en petits grupets d`acord amb el ritme de cada un, val a dir que les distàncies són curtes i ens agrupem fàcilment, aquell no camina... vola , el vent ha amainat, no fa calor, suem poc, bufem més, coll del Montardo (2.756 m. ) congesta de neu, estanyols de desglaç, tots junts altra vegada, enfilem el tram final, de nou ens dividim i ho enfoquem per allà on podem, la pala és herbosa no té perill, els més avançats esperen la resta... i per fi som dalt... per estricte ordre d`edat, com és manat, (2.833 m.) El Montardo, de nou vent fort, però quina... vistaaa!, de cara a baix una munió d`estanys grans i petits. Al fons de la vall es veu la cafeteria d`Arties i els cotxes aparcats, naturalment gràcies als binocles d’en Ciscu, i si aixequem la vista contemplem els massissos de les Maleïdes amb l`Aneto i els Beciberris, el cercle dels Colomers, el Mauberne... Són 360 º magnífics... Tots tornem a recordar el fallit intent de l`any passat quan veiem el Tuc davant nostre a la mateixa alçada... Abraçades, fotos amb la senyera de “Gent del Masnou” i cap avall
Son 2/4 de dotze, anem una mica endarrerits, trobem gent de diverses nacionalitats i fem comentaris sobre el temps, el paisatge, etc... ens desitgem bon dia i sort... amb els de Cantàbria: la cosa s`embolica , la relació Catalunya - Espanya sempre és difícil, no passa res seguim camí , voregem llacs i estanyols envoltats de serralades impressionants, les cames comencen a notar els afectes de la marxa, en Pere i en Joan Anton acceleren, anem fora de l’horari i s`ha d`encarregar el dinar al refugi Ventosa i Calvell, hi arribem a les dues del migdia, l`entorn, amb l`estany Negre a sota mateix i el Comalespassa presidint-lo, espatarra els que no ho coneixen. Unes clares i uns macarrons amb verduretes, màxim ¾ d`hora i continuem la davallada, hem quedat a les cinc a la presa de Cavallers amb la furgoneta que ens tornarà a la Vall d`Aran, en Salvador i en Calet continuen fotografiant-ho tot, en Joan Anton no es troba prou fi de la budellada i té el posat seriós tot i que segueix marcant el ritme al costat d`en Pere, passem per les “Llastres de la Morta”on l`aigua i les cascades són protagonistes, en Josep s`enorgulleix que a la seva edat aguanti tan bé una caminada tan feixuga, i en Ciscu camina i camina concentrat. Des d`el grupet més endarrerit observem com en Nespro i en Salvador no s`adonen del pont que travessa el riu i queden obligats a creuar a peu els rierols que serpentegen la “Pleta de Riu Malo”,es tracta d`un lloc espectacular, els esperem per baixar plegats cap a la presa que ja veiem al fons de la vall, és el tram més pesat, vorejar-la no s`acaba mai . Ens retrobem tots plegats a les cinc en punt al peu de la presa , cansats i assedegats , però contens d`haver gaudit d`uns dies fantàstics d`alta muntanya en un dels llocs més bonics dels Pirineus.
Al cap de dues hores, després d`una curta visita a Boí , amb visita ràpida a l església romànica de Sant Joan, ens trobem de nou a la cafeteria d`Arties , fent els números i passant comptes abans de tornar al Masnou. Una forta encaixada i una abraçada entre tots segellen la satisfacció que sentim, no cal dir-nos res.
Un altre cim: el Puigmal
El Puigmal és un dels cims més emblemàtics de Catalunya. La seva anomenada és ben merescuda per diversos motius; la seva notable alçada de 2913 metres, l'entorn espectacular i la proximitat del santuari de Núria fan que només la menció del Puigmal evoqui immediatament l'esforç del muntanyenc i l'espiritualitat latent de les persones.
Ja hi som. Ens afanyem a desplegar l'estendard de Gent del Masnou. Pot ploure. Fem les fotos de rigor i cap avall directes cap al Santuari. Abandonem els plans de baixar per altres indrets més agosarats i prenem el camí més ràpid. Més val no confiar amb la sort dels dillunaires, la que diu que no ens plou mai en dilluns. Cap avall, ara amb l’impermeable ara sense, el temps no s’acaba de decidir però se’n prepara una de grossa. A mig camí un respir per esperar els companys endarrerits. El cel obre una clariana de sol perquè confiadament puguem menjar tranquils, això sí només una estoneta, un tro ressona per indicar-nos que la treva s’ha acabat i comença de nou la incertesa. Som-hi que és tard i vol ploure.
Al cap d’una estoneta arriba en Jaume Grané fatigat i cruixit, vigilat de prop pel company Marià Aran. Prenem un refresc i plegats enfilem el camí, ara amb telecabines, cap l’Alberg del Pic de l’Àliga que ens acollirà durant la nit. La Verge de Núria, que vigila els nostres passos, avisa a Sant Pere que ja pot descarregar, ja estem sans i estalvis. La pluja continguda del dia cau a dojo mentre sopem. Una xerradeta i a dormir.
Els dillunaires del Masnou ens proposem regularment fer algun cim a l'abast de les nostres possibilitats ( la mitjana d'edat és de 64 anys ). Ja n'hem assolit uns quants: el Canigó, Pedraforca,... tots tenen el seu encant, ja sia pel seu valor simbòlic o per l'espectacular silueta d'aquests gegants. Aquest any havíem decidit fer el Puigmal i amb aquest propòsit ens reunírem de matinada a Queralbs, uns venien de Barcelona; en Jaume Boadella, en Marià Aran i l'Ernest Aguilar, uns altres venien de Camprodon o de Campelles; en Joan Casals, en Víctor Domingo, en Jaume Grané, en Josep Ramon i l'Antoni Busquets.
Bé, un tram més amb cotxe fins a Fontalba i comencem a caminar. A la mitja horeta fem un mos i cap amunt, enmig de la boira a estones o si no, amb un cel cobert que augura pluja abundant. No som els únics a pujar, quan la visibilitat ho permet, observem els més matiners com puntets menudíssims a centenars de metres per sobre nostre. Altres, els més atlètics, ja baixen esperitats com si els empaités el sastre. I uns altres, més avall, van resseguint els nostres passos i escurçant distàncies, ferint el nostre orgull ja que els anys no passen en va. Per fi, un crit del capdavanter: ja la veig!, la creu del Puigmal es perfila en el cim arrodonit, desapareixent tot seguit enmig de la boira.
Ja hi som. Ens afanyem a desplegar l'estendard de Gent del Masnou. Pot ploure. Fem les fotos de rigor i cap avall directes cap al Santuari. Abandonem els plans de baixar per altres indrets més agosarats i prenem el camí més ràpid. Més val no confiar amb la sort dels dillunaires, la que diu que no ens plou mai en dilluns. Cap avall, ara amb l’impermeable ara sense, el temps no s’acaba de decidir però se’n prepara una de grossa. A mig camí un respir per esperar els companys endarrerits. El cel obre una clariana de sol perquè confiadament puguem menjar tranquils, això sí només una estoneta, un tro ressona per indicar-nos que la treva s’ha acabat i comença de nou la incertesa. Som-hi que és tard i vol ploure.
El Santuari de Núria i el seu entorn espectacular ens reben en silenci. Només un guarà i el seu fill avorrits de tanta calma, se’ns acosten amb aquella mirada intel·ligent que fan els ases quan demanen una carícia o un tros de pa. Ambdues coses obtenen; carícia, pa i una d’extra: una fotografia de conjunt. Us podem assegurar que no són els més rucs que hem trobat pels camins d’aquesta vida.
Al cap d’una estoneta arriba en Jaume Grané fatigat i cruixit, vigilat de prop pel company Marià Aran. Prenem un refresc i plegats enfilem el camí, ara amb telecabines, cap l’Alberg del Pic de l’Àliga que ens acollirà durant la nit. La Verge de Núria, que vigila els nostres passos, avisa a Sant Pere que ja pot descarregar, ja estem sans i estalvis. La pluja continguda del dia cau a dojo mentre sopem. Una xerradeta i a dormir.
L’endemà camí de tornada abans però, la Verge de Núria ens espera. Ens ha donat hora de visita ja que no hi ha ningú més, només nosaltres plens de buit i silenci, ens arrepleguem al voltant d’aquella ingènua forma de fusta que algun pastor va tallar amb les mans rudes però amb el cor tendre. Aquesta imatge aplega esperances, pors, dolors... la gent s’acosta i prega. Som humans i tots estem fets de fusta com la imatge, però també d’esperit que ens mou i agermana. L’olla i la campana, símbols de Núria, ens donen l’oportunitat de recordar els nostres millors desitjos.
Ja de camí cap a Fontalba fem la darrera visita a sant Gil patró dels pastors. El Santuari es desdibuixa al nostre darrere per la distància i la broma. Un senderol pel mig del bosc ens mena cap el misteri i l’encant de la boira. Només les nostres veus i el xiulet del cremallera semblen reals i fiables, la resta són siluetes que parlen mimetitzades amb el paisatge liquat i llefiscós. Ara sí que plourà. Impermeables a punt... dos cents metres més i ja ens fan nosa, la pluja no es decideix. Ja veiem els cotxes a l’esplanada fidels a l’espera, intactes i nets de la pluja de la nit. Poc després ens retrobem amb en Jaume Grané a Queralbs, que gràcies al cremallera ens ha guanyat la partida i ha arribat abans, ja que les cames l’impedien fer-ho a peu - Ha plogut a bots i barrals !! - és el primer que ens espetega... nosaltres només quatre gotes mal comptades..., gràcies Verge de Núria !.
Ja a la vall del Freser fem una darrera ullada al massís del Puigmal. Estem contents ja que hem aconseguit els objectius, fer el cim i passar unes bones estones tots plegats com quan érem minyons. El nostre pensament vola un cop més cap a les alçades sobiranes per acomiadar-se mentre mussitem, com si fos una pregària, el poema èpic de mossèn Cinto:
Lo vell Puigmal
d’espatlla rabassuda
és l’arx d’aqueixa
altiva fortalesa
que en set-cents anys
lo sarraí no ha presa.
Juliol 2009
**************************************************
Hem fet la Pica
Dia 18. Cap al refugi de Pinet
A mesura que guanyem alçada, l’horitzó s’allunya cap a l’infinit. Ens acompanya només el silenci ja que la xerrera s’ha anat esvaint com la boira matinera. De tant en tant, quan algú ens avança emetent un Bon jour, és replicat amb promptitud amb un Bon Dia, la qual cosa manifesta el nostre domini dels idiomes. Que n’és de costeruda aquesta muntanya!, la filera d’excursionistes avança lentament estirant-se com uns elàstics. Al davant en Pere Compañó fent de guia, al darrere en Marià tenint cura dels endarrerits. Cal esmentar que tant en Pere com en Marià són companys amb molta ciència de muntanya i vigilen els nostres passos.
Hem fet el cim! És un moment on les emocions s’alliberen, esclaten sobtadament com un tro. Uns riuen, altres ploren, ja que en tenen els seus motius, tothom s’abraça a redós de la creu de la Pica. Visca Catalunya! ressona amb força als quatre vents. Cerquem un espai per ubicar-nos en la cantelluda i petita parcel•la del cim i fer les primeres fotos, quan l’Ernest treu l’ampolla de cava per celebrar els seus 67 anys. Des d’aquí albirem gran part de Catalunya, el nostre esguard ressegueix els perfils de la nostra terra, se’ns inflama altre cop el cor; que bonica que ets!, on ets Mare de Déu de Núria!?, on ets Mare de Déu de Montserrat!?, on ets...?; no és que siguem creients, però en aquests moments manifestem la nostra espiritualitat a la nostra manera.
Tots els estius els dillunaires procurem fer-ne una de grossa. Crec que els lectors ja entenen que em refereixo a la sortida d’estiu i no a un comportament incívic impropi de qualsevol edat. La majoria de nosaltres som sexagenaris i ens correspon el paper de guiatge amb l’exemple en fets constructius i no en bajanades. Aquest any hem triat els llacs de Colomers i el Gran Tuc com objectiu d’estiu, paratge que descriurem, lloc apropiat per a l’expansió de l’ànim i on la contemplació de la natura emociona per la seva grandesa i senzillesa.
Els que segueixen les nostres aventures de cada dilluns en el bloc dels dillunaires.blogspot.com, veuran que hi ha moltes altres sortides durant l’any que no es circumscriuen a la rodalia, sinó que són preparatòries a la clàssica d’estiu; La Vall de Núria, Coma de Vaca, Vallter, Bastiments..., són llocs habituals per posar-nos en forma per al dia assenyalat. Aquest dia és el diumenge 10 de juliol que prenem el cotxe, sense cap pressa, cap a la Vall d’Aran fent volta per Esterri d’Àneu a fi d’entrar per la vall per Montgarri.
Montgarri és un llogarret deshabitat de la Vall d’Aran. Avui té un caràcter turístic amb el seu restaurant, botiga de records, església reformada, i pàrquing de cotxes 4x4. La gentada amb “shorts” es deleix per fer-se una foto davant de les pedres mil•lenàries. Fa oblidar la duresa que comporta la sol•licitud, les temperatures extremes, les malalties sense metge i les morts sense capellà dels que habitaren la vall. A les parets de l’església s’esposen un recull de fotografies dels darrers montgarrins dels anys cinquanta, a fi que el seu record no s’esvaeixi i es fongui, com ho fa la neu amb l’arribada de l’estiu. Als peus de la Mare de Déu de Montgarri ens apleguem, convençuts de que els seus ulls de fusta pintada han vist moltes generacions que han cercat la seva empara. És amb aquest pensament que volem retre homenatge a tots els homes i dones de Montgarri que ens han precedit.
Reprenem la ruta cap a la vall de Tredós, pas natural cap als Colomers, on caldrà deixar els cotxes i seguir amb el vehicles autoritzats fins el fons de la vall. Aquesta limitació als cotxes ve donada per preservar la vall i evitar els abusos que en el passat feien els campistes de rulots, amb paelles i transistors. El nostre conductor té coneguts del Masnou, un tal Lluís i Eva, que tenen una gestoria d’empresa, però nosaltres no sabem donar-li coneixença. Ja és un fet conegut que trobem masnovins, o els seus amics, arreu del món.
Comencem a caminar. Hem d’arribar al refugi abans de les sis de la tarda i cal fer una caminada d’una hora aproximadament i salvar un desnivell d’uns 200m. La pujada la fem tranquil•lament travessant bosquets, rieres, estanys i prats. Alguns prats tenen unes passarel•les elevades un pam de terra, a fi de permetre la passejada en el cas que es formin aiguamolls. Sorprèn l’absència d’animals, vaques i cavalls, potser no són prats de pastura o, qui sap, si les vaques, que les hi prenem la llet i en les mengem, ara estan de moda en donar-los la culpa dels nostres mals de l’escalfament de la Terra, a causa dels seus pets. Segur que deuen estar atemorides i s’amaguen darrere els arbres. La culpa és negra i ningú la vol i sempre va bé un cap de turc.
Hem arribat al refugi. Abans de sopar ens endrecem i rentem mínimament. El refugi, com molts d’altres, tenen les seves llegendes urbanes. En aquest cas s’explica que a la dutxa número 3, algunes vegades s’apareix una noia jove, nua i ensabonada. És una llegenda, però un del grup, no dic qui, al tornar de les dutxes, jura que li acaba de passar. Recordeu és la 3, em sabria greu que us confonguéssiu i sortís una altra persona. Després de sopar fem una cantada i aviat s’afegeixen gent del país basc francès, fent cor tots plegats amb havaneres i cançons de muntanya, fins l’hora de retreta.
Diana, són tres quarts de set. És dilluns i cal ser matiners si no volem fer salat. Alguns diuen que no han dormit per causa dels roncs dels altres, i els que han roncat diuen que no han dormit en tota la nit..., com s’entén això? Bé el cert és que som un grup ben avingut, quan un acaba de roncar comença l’altre, així per torns tot és més distret. Després d’esmorzar prenem el camí cap el Tuc de Colomers.
Us vull d’escriure el paisatge, us ho he promès. És un paisatge d’estanys i tarteres que amb la soledat de l’alta muntanya et convida a l’espiritualitat, et sents menut entre els gegants de pedra. Crida l’atenció la quantitat d’estanys que s’apleguen al peu de les muntanyes dels Tucs, Ratera, Bergús, Saboredo... Aquests estanys són conseqüència del desglaç i alguns tenen una mida considerable. La raó per la seva abundància cal trobar-la en l’esglaonament de la vall, no té un pendent regular, sinó fa replans on les aigües s’entretenen a cada esglaó formant aquests estanys. Una altra característica de la vall, i que el meu entendre dificulta l’accés, és les interminables tarteres. Les pedres no rodolen cap a la vall, sinó que mandroses al pas dels segles tapissen la muntanya, fent la caminada dels últims trams realment dificultosa. Això explica la dificultat d’assolir el Gran Tuc de Colomers i, també cal afegir la caminada de tres hores per arribar als seus peus. Poc a poc deixem enrere els llacs Major, Llong, Plan, Redon, Gargolhes, Obago, De Podo, Ratera, Cap de Colomers..., anem seguint les fites que ens guien cap el passadís d’accés al Gran Tuc. L’accés es fa per la cara que mira Aigües Tortes, per tant, cal canviar de vessant a través d’un pas on creiem que apunten les fites que seguim. La cosa es complica, el pendent augmenta gradualment, les pedres rodolen i els crits de “pedra va” sovintegen. Ens olorem que alguna cosa no va bé, el pendent és ja de grimpada amb constants esllavissades de les pedres. Trenquem algun bastó de muntanya, conseqüència de les torçades, i comencem a trobar equipament malmès abandonat per altres infortunats excursionistes. Ens hem d’aturar ja que el dubte ens envaeix..., hem pres el bon camí? En Josep Anton, fent un esforç, s’atansa fins el coll i confirma l’errada: aquell pas és impossible i cal refer el camí.
Refer el camí no és tan senzill, la baixada és traïdora i calen mans, peus, i si cal el cul, per arrapar-se a les pedres que rodolen muntanya avall. “Pedra va” criden els de dalt mentre els dessota, ben distanciats per precaució, cerquen un bon recer. Afortunadament ens retrobem sans i estalvis en el punt de partida per prendre una decisió; hem perdut dues precioses hores i no hi ha temps d’enfilar el pas correcte que s’endevina a l’extrem de la vall. Una mica decebuts hem de tornar, sabent que prenem l’alternativa correcta, en aquests casos l’edat és una bona consellera.
Aprofitem per fer un mos al costat d’un estany sense nom. N’hi ha tants que es natural que els plànols només facin referència dels més importants. El pa és eixut i el tall que l’acompanya, només és una mostra del que hauria de ser. Una altra lliçó apresa; no te’n refiïs dels pícnics preparats als refugis, més val proveir-te amb els teus propis entrepans, ja que sinó acaben tots a la bossa de la brossa. Reprenem el camí cap el refugi. Al costat de l’estany Clot de la Naut ens lliurem a les delícies de remullar-nos els peus, mentre els alevins de les truites aprofiten per fer-nos petonets entre els dits... Serà un consol de la natura o cerquen l’aliment de la ronya...?. Arribem al refugi 10 hores després de la sortida. La veritat és que la majoria estem baldats, no ja per la caminada sinó, també per les innombrables pedres que ens han trinxat els peus. Poques coses resten a dir que no s’hagin explicat; les cues interminables a la dutxa número tres i els roncs de la nit tanquen la jornada.
A la tornada fem via. Només una parada a Benavarri a la fàbrica de xocolata Brescó per proveir-nos d’algunes varietats de la casa. La senyora Imma Cascalló ens fa amablement de guia per les moltes varietats que fabrica la casa. Quedaríeu bocabadats de les moltes variacions on es combinen els sabors amargants i dolços, passant per les fórmules antigues recuperades, com la xocolata a la pedra, i la mixtura amb les fruites... La xocolata dóna el punt final a la sortida amb una nota de dolçor i el sentiment de la victòria del seny sobre la temeritat.
Com diu la poesia....
Si veus que al cim no arribes...,
si veus que no ets dels primers...,
si després de tantes fatigues...,
t’han derrotat Els Colomers...
Recorda...,
La llàgrima brolla salada,
és el gust del fracàs i ràbia.
A la galta ja és melada,
és per la vida que és molt sàvia.
A flor de llavi ja és dolça,
és l’inici d’una sonata.
A la boca és tendra molsa,
ja té sabor de xocolata!
PD
Catalunya és pionera en el món de la xocolata on esdevé una beguda popular. Hi ha xocolateries documentades al 1698. Al 1681 el bisbe de Barcelona prohibeix prendre xocolata a les esglésies ( vegeu pàg. 427 de la Ciutat del Born).
*************************************************
Arribada a Banhs de Tredòs i cap el refugi de Colomers. El vespre abans de sopar hi havia una boira que en prou feines es podia veure el llac de davant del refugi. A l’hora de sopar varem fer relacions internacionals, ens van posar en una taula en la que hi havia dos nois de Guadalajara, i els vam aclarir que els enganyen amb el tema de la llengua a Catalunya, i que només l utilitzen a Espanya com una arma política (tant PP com PSOE) per fer veure que aquí matem a la gent que parla castellà... Ens van posar en una habitació en la que érem nosaltres 4 i una colla de francesos veterans, però amb les nostres males arts (en Marià i en Pere) varen anar a veure el responsable del refugi i li varem dir que ens canviàvem d’habitació i ens posàvem a la que havíem estat el mes de juliol (nosaltres 4 sols). Dia 6, matinar una mica, dia esplèndid, esmorzar i cap al Gran tuc de Colomers. Bon ritme de caminada fins el llac Obago i posteriorment cap al Ratera de Colomers (en Maria no volia ni veure els mapes, ell només deia: a mi m’hi porteu i prou... no en vull saber res). Part alta del Ratera de Colomers, deixar el GR11 i camí força ben senyalitzat amb forces fites... comencem a pujar cap al Portau de Colomers, moltes pedres i més difícil de localitzar les fites, però el Portau molt clar on era... arribem al Portau (déu n’hi do) i fotografia, atès que ens la hem ben guanyat! A l’altra banda unes vistes magnífiques de l’estany Bergús, el portarró d’Espot, i la vall de l’estany Llong i Aigües Tortes. Decidim fer una diagonal fins a buscar el coll de Colomers (una hora de camí saltant de pedra en pedra), fites relativament clares i a seguir-les toca. Mentre anàvem fent la diagonal sentim algú que crida... Eh!... Eh!... nosaltres ni cas, al cap d’una estona des de baix de la zona de l’estany Bergús... Eh!... Eh!... i veiem una persona que ens cridava, què? I ens pregunta: que heu vist alguna ovella per aquí dalt? Nosaltres, no! i a continuar el nostre camí. Arribem a la tartera del coll de Colomers, una fita de gairebé un metre d’alçada i tot xino-xano fins el cim del Gran tuc de Colomers. Dia extraordinari, vistes que si no l’has fet no les pots explicar, als 5 minuts arriba la persona que ens cridava, un xicot d’uns 25-30 anys, tant panxo amb un bastó molt llarg i que estava recollint ovelles per l’Eloi de Casa Guasch de Bohí, i ens diu: bé, he pensat: ja que ets per aquí, pujaré a fer el cim... i nosaltres treien el fetge per la boca... ens va fer unes fotografies i se’n va tornar a buscar ovelles...
Nosaltres ens varem quedar una hora al cim i ens haguéssim estat molta més estona si no haguéssim hagut de ser a les 7 a sopar al refugi... en Marià levitava... èxtasi total... ho havia aconseguit!. La vista des del cim era esplèndida, es veien a més de totes les muntanyes que us podeu imaginar, els 54 llacs i estanys que hi ha a Colomers. La tornada se’ns va fer una mica llarga, una altra hora fins el Portau de Colomers, baixar la tartera (en varem acabar fins els c... de tanta pedra) i tornada fins el llac Obago (punt on ens varem embolicar l’altra vegada, i allà sentim per primera vegada en tota la sortida en Marià fent una proposta... en Ciscu, en Joan Anton i jo tremolant de por (atenent l’experiència que tenim amb les propostes d’en Marià)... i si travessem per aquí el mig?... doncs vinga, després del què hem fet, no ve d’aquí... i la va ENCERTAR!... varem fer una drecera passar per l’Estanh des Gargolhes, Garguilhs de Jos i cap el refugi... paisatge magnífic i de molt bon caminar, drecera i fins el refugi després de 10 hores i 15 minuts. Dutxa freda i reparadora (és mentida o un ‘bulo’ el que varem explicar de la dutxa 3... a mi em va sortir en Joan Anton) i a sopar. A la nit següent no varem estar tant bé atès que hi havia molta més gent a l’habitació i en Joan Anton va tenir una companyia molt grata tota la nit... no el van deixar aclucar ull, per la propera vegada ja li vaig dir que el que havia de fer era una abraçada i un petó a la galta del que no el deixava dormir i de ben segur que el que no dormiria seria l’altre. Darrer dia, esmorzar i baixar cap a Banhs de Tredòs, cotxe i cap a casa... Objectiu aconseguit, fotografia amb la pancarta de Gent del Masnou i com deia al principi... a la segona va la vençuda.
Sí, hem fet la Pica d’Estats. El grupet dels dillunaires ja feia anys que en veníem parlant. Quan farem la Pica…?, ens preguntàvem sovint. Només la menció de la Pica ens imposava; tothom mirava cap a l’altra banda, les respostes eren esparses i no recollien cap compromís, ho dèiem sense cap esma de victòria. Però les situacions canvien i la incorporació de nou jovent al grup, com Pere Compañó, Marià Aran, Josep Antoni..., infongueren optimisme i, aquell projecte que ens semblava poc menys que impossible, ja l’anàvem acaronant i perfilant al nostre imaginari. Es convertia en una realitat irreversible.
Hom es pregunta quin fonament tenia aquella inquietud o manca de confiança. Per què ens imposava la Pica…?, era per ser el cim més alt de Catalunya…?, encara que això no sembla una raó suficient. Us exposaré la meva teoria mig en to seriós, mig en to d’humor, i sobretot sense ànim de molestar ningú, per explicar aquest temor: la Pica infon respecte perquè és una muntanya femenina. Sí, ja us veig el somrís per sota el nas, però pareu esment als meus arguments i potser canviareu d’opinió. De primer, quantes muntanyes coneixeu que mantinguin el tractament femení? Ni el Pic de la Dona ha tingut aquest tracte; en canvi tenim l’Aneto, el Puigmal, el Pedraforca, el Bastiments, el Taga... Reflexiono i em pregunto si aquest fet és atzarós o és un oblit inexcusable dels humans o, i aquí ve la meva teoria muntanyenco-filosòfica, no deu ser la resposta de l’inconscient a les situacions manifestament femenines que la Pica evoca; dificultat i goig de conquerir-la?; i els trons i llamps quan menys t’ho esperes, no recorden els canvis sobtats d’humor...? Ah! i cal trobar els períodes propicis per acostar-s’hi, no s’hi val qualsevol època de l’any…
Si prenem aquest fil conductor de la feminitat de la Pica, entendreu les emocions que els propers dies ens esperàvem. Els deu dillunaires, la majoria amb 64 o més anys a les espatlles, empreníem aquest festeig amb la senyora confiats en la seva indulgència, encara que no estàvem en el moment més viril de les nostres vides. D’entrada vàrem triar la via francesa d’accés des de l’Artigue, en comptes de la catalana de la Vall Ferrera. La Via Catalana és més directa i abrupta, la francesa és considerablement més llarga i de més desnivell, però l’aproximació és més suau com convé al tarannà femení. Triem la via francesa doncs; ja sabem que els francesos en això de l’amour hi entenen molt.
Dia 17. L’aproximació
Decidim fer nit i sopar a Encamp (Andorra) el dia 17 de juliol, a fi d’arribar més descansats a l’Artigue. El restaurant on era previst l’àpat és inesperadament tancat. Però, amics, recordeu que estem sota la protecció femenina, i la Rosa Maria, dona d’en Pere Compañó, que fa estada al càmping, es mobilitza juntament amb les amigues Mercè i Rossi, i ens preparen un sopar que ens fa oblidar les penes que ens esperen. Gràcies, amigues, us prometem que quan siguem el cim tindrem un pensament per a vosaltres.
Dia 18. Cap al refugi de Pinet
Deixem els detalls enrere i ja ens trobem a l’Artigue (cota 1188 m) a les 10 del matí amb les botes calçades, motxilla a l’esquena fent les primeres passes cap a l’objectiu del dia, el refugi de Pinet. Altre cop el món femení hi és present; unes noies franceses en biquini ens donen la benvinguda. Restem embadalits i bocabadats mentre alguna mirada indiscreta i innocent se’ns escapa, just per esbrinar que es preparen per fer ràfting al riu proper. Nosaltres seguim decidits i eufòrics ja que aquesta trobada és un bon auguri que la deessa de la muntanya és clarament amb nosaltres.
Segueixen boscos de fagedes travessades per corriols ombrívols sota les seves capçades. La cantarella del riu ens acompanya un bon tram de camí. Als romàntics us recomano aquesta part de camí que, encara que costerut, omple les delícies de l’ànima, dissol les penes i per uns instants ens sadolla d’humana felicitat. Una aturada, ja que hem d’atendre el reclam de recuperar forces i fer un mos ran de riu, i apa amunt...! que no ha estat res.
Ara la fageda ja és molt avall, som als prats d’alta muntanya amb un pendent considerable. Aquest és el reialme de les vaques i les mosques, elles s’estimen i es fastiguegen mútuament. Unes es defensen a cops de cua i condemnen les altres a una vida sense repòs. Nostre Senyor, que ha fet que res no sigui inútil, ha previst que remenant el ventre a cops de cua les vaques facin la llet més cremosa. D’altra banda, les mosques es dediquen a la lloable missió de fer-los la vida impossible amb el seu pessigolleig. Aquest pessigolleig provoca una rialla continguda a les vaques que, si no ho sabeu, ha donat nom a un fabricant de formatges. Bé, seguim..., les vaques, tot pasturant, ens observen impertèrrites disposades a no deixar-se emprenyar per ningú més que no siguin les seves amigues. Un muuu! reptador ens avisa i ens fa esgarrifar, però travessem la ramada amb seguretat, com si portéssim un salconduit de la nostra protectora la Pica.
A mesura que guanyem alçada, l’horitzó s’allunya cap a l’infinit. Ens acompanya només el silenci ja que la xerrera s’ha anat esvaint com la boira matinera. De tant en tant, quan algú ens avança emetent un Bon jour, és replicat amb promptitud amb un Bon Dia, la qual cosa manifesta el nostre domini dels idiomes. Que n’és de costeruda aquesta muntanya!, la filera d’excursionistes avança lentament estirant-se com uns elàstics. Al davant en Pere Compañó fent de guia, al darrere en Marià tenint cura dels endarrerits. Cal esmentar que tant en Pere com en Marià són companys amb molta ciència de muntanya i vigilen els nostres passos.
Arribem el refugi de Pinet (cota 2240 m) sobre les 14.30 hores. Les necessitats més peremptòries són ateses; dinar, dutxar-se, esplai, sopar amb intercanvi de cançons amb un grup francès, i el repòs. Bona nit.
Dia 19. A fer la Pica
Són les 7.15 i ens trobem aplegats a taula per esmorzar galetes amb margarina, melmelada i una bona tassa de l’aigualit cafè francès, que té tanta anomenada arreu del món. Sobre les 8 ja ens trobem fent camí per la canal d’accés, és la valleta de Barz, cap al coll de Riufred (cota 2978 m). Com s’ha transformat el paisatge!; ja no hi ha prats, sinó tarteres i glaceres, que volen barrar-nos el pas. Als nostres peus i molt avall guaitem el refugi amb les nostres amigues que ens han acompanyat durant la nit. No patiu, estimades esposes. Elles no han dormit amb nosaltres, han dormit sota els estels espectaculars de la nit. Són les someres encarregades de pujar el menjar al refugi.
La solitud del camí és ben present, però ens sentim acompanyats d’aquests cims gegants que ens envolten i oculten la seva madona: la Pica. El nostre esguard ressegueix les pedres destriant quina suportarà millor el nostre pes i no fer una relliscada. Ens aturem de tant en tant per agafar aire i curar el mal de cor fent un petit mos i recuperar energies. Ara sortim de la part ombrívola i enfilem cap al Coll solejat de Riufred. A qui no ho ha fet abans, ara li toca empastifar-se amb crema solar. La monotonia de l’ascensió es combina amb descansos regulars, fotografies i, de tant en tant, aixequem la mirada al cel implorant benevolència amb el temps, que es manté impertorbablement bo, encara que amb la Pica pot haver-hi un canvi sobtat d’humor i engegar la pujada a dida.
Al Coll del Riufred, on hi ha la divisòria entre el Montcalm (3077 m) i la Pica (3143 m), fem un petit respir per seguir decidits cap a un altre collet, que separa la Pica del cim Verdaguer. Aquest és un punt solemne de reunió ja que manquen pocs metres per al cim. Com les criatures, ens posem en fila índia per ordre d’edat. Els més respectables primer i la joventut al darrere. Inicia l’atac final Joan Casals, Josep Ramon, Ernest Aguilar, Marià Aran, Jaume Boadella, Jordi Ramon, Víctor Domingo, Francisco Ballesta, Joan Anton i Pere Compañó.
Hem fet el cim! És un moment on les emocions s’alliberen, esclaten sobtadament com un tro. Uns riuen, altres ploren, ja que en tenen els seus motius, tothom s’abraça a redós de la creu de la Pica. Visca Catalunya! ressona amb força als quatre vents. Cerquem un espai per ubicar-nos en la cantelluda i petita parcel•la del cim i fer les primeres fotos, quan l’Ernest treu l’ampolla de cava per celebrar els seus 67 anys. Des d’aquí albirem gran part de Catalunya, el nostre esguard ressegueix els perfils de la nostra terra, se’ns inflama altre cop el cor; que bonica que ets!, on ets Mare de Déu de Núria!?, on ets Mare de Déu de Montserrat!?, on ets...?; no és que siguem creients, però en aquests moments manifestem la nostra espiritualitat a la nostra manera.
Inhalem l’aire escàs i puríssim de la Pica per darrera vegada mentre diem Agur al solitari excursionista basc, que respectuosament ha romàs a pocs metres del grup compartint en silenci les nostres emocions. Ell resta sorprès pel nostre domini del basc mentre enfilem la baixada amb la intenció de remuntar el proper Cim Verdaguer (3125 m). Verdaguer, poeta de la nostra terra, va pujar a la Pica cap al 1883 i bé mereix el segon pic més alt de Catalunya.
Ara som altre cop al Coll del Riufred. Aquí el grup es divideix, uns quant prefereixen pair les emocions amb un petit descans, altres volen fer el cim del Montcalm (3077 m). L’espera no s’allarga gaire i és molt distreta contemplant la singularitat dels visitants; entre les pedres surt un jove corrent esperitat cap a la Pica, deu ser el mal de muntanya penso jo, quan als pocs minuts, i ja de tornada, torna a passar preguntant pel seu company. Definitivament, li cal un apòsit fresquet al cap, penso jo convençut, quan descobreix el company perdut a un centenar de metres més avall. S’adreça cap a ell emulant els salts d’un isard. Un company em comenta que són atletes que es preparen per a les grans curses. És clar, és clar...! contesto dissimulant la meva ignorància, ja m’ho pensava...
Un cop retrobats, iniciem el camí de baixada. Se’ns fa feixuc ja sigui pel cansament, per la gana insistent o per la dificultat d’avançar pendent avall per senderols indefinits i on rodolen les pedres pel seu equilibri inestable. Les relliscades són freqüents i alguna expressió com Ai mare que me la f...!, se’ns escapa, afortunadament sense cap conseqüència. Un de nosaltres, no en diem el nom ja que és home casat, fa una relliscada amb una pedra, no amb una dona, i s’escorre muntanya avall amb els braços oberts amb la intenció d’abraçar la terra estimada mentre amb la boca la morreja com un llimac. Per un moment, penso que és la manifestació de l’èxtasi d’amor per la Pica; però quan veiem les seves esgarrinxades, tots ens mobilitzem preocupats. Afortunadament l’incident no té més conseqüències. Sense més ensurts arribem a la vora d’un estany sense nom on farem un mos. Són quarts de quatre de la tarda i els planys dels estómacs ressonen en aquell racó de món. Ja recuperats, arribem al refugi de Pinet passades les cinc de la tarda.
Un cop al refugi, iniciem les rutines diàries. Com a la mili, on l’experiència és un grau, ja hem descobert que pagar per tres minuts d’aigua calenta no són suficients per despullar-te, remullar-te, ensabonar-te i esbandir-te i acabar dutxant-te amb aigua freda. Hem decidit adherir-nos als plans d’austeritat d’en Zapatero i ens dutxem amb aigua freda acabada de desgelar de la muntanya, mentre cantem la Donna è mobile sota el raig d’aigua fent-nos els valents. Sopem i a dormir. Bona nit.
Dia 20. La Tornada
Esmorzats i refets, iniciem el camí de tornada. Deu ser perquè ens allunyem de les muntanyes estimades o pel cansament, el cert és que les cames balbes es resisteixen a caminar. A poc a poc anem prenent contacte amb la normalitat, res no ha canviat aquests dies d’allunyament mundà; constatem que les vaques encara no han fet la pau amb les mosques, la fageda segueix al mateix lloc i el riu encara llisca content cap al mar. Però nosaltres estem eufòrics, hem fet la Pica i ens esperen els estimats i els amics per compartir-ho.
Cap novetat de baixada, però tenim més oportunitats d’ampliar el nostre coneixement dels idiomes, a més dels Bon jour, s’hi han afegit els Bon dia, Hello, Buenos días... cada vegada que ens creuem amb altres convidats a fer la Pica. En fi, hem arribat a l’Artigue després de caminar aquests dies 20,4 km i salvar uns desnivells de 2522 metres. Ens remullem els peus amb molt de gust al riu de l’Artigue.
La festa s’acaba amb un dinar a Campelles, anem a Cal Ras recomanats per en Josep Ramon. Fem un dinar a bon preu, que ens retorna definitivament a aquest món. Ens acomiadem amb abraçades i amb un... fins a la propera!
Juliol 2010
*************************************************
Sortida als llacs Colomers i el Gran Tuc
Tots els estius els dillunaires procurem fer-ne una de grossa. Crec que els lectors ja entenen que em refereixo a la sortida d’estiu i no a un comportament incívic impropi de qualsevol edat. La majoria de nosaltres som sexagenaris i ens correspon el paper de guiatge amb l’exemple en fets constructius i no en bajanades. Aquest any hem triat els llacs de Colomers i el Gran Tuc com objectiu d’estiu, paratge que descriurem, lloc apropiat per a l’expansió de l’ànim i on la contemplació de la natura emociona per la seva grandesa i senzillesa.
Montgarri és un llogarret deshabitat de la Vall d’Aran. Avui té un caràcter turístic amb el seu restaurant, botiga de records, església reformada, i pàrquing de cotxes 4x4. La gentada amb “shorts” es deleix per fer-se una foto davant de les pedres mil•lenàries. Fa oblidar la duresa que comporta la sol•licitud, les temperatures extremes, les malalties sense metge i les morts sense capellà dels que habitaren la vall. A les parets de l’església s’esposen un recull de fotografies dels darrers montgarrins dels anys cinquanta, a fi que el seu record no s’esvaeixi i es fongui, com ho fa la neu amb l’arribada de l’estiu. Als peus de la Mare de Déu de Montgarri ens apleguem, convençuts de que els seus ulls de fusta pintada han vist moltes generacions que han cercat la seva empara. És amb aquest pensament que volem retre homenatge a tots els homes i dones de Montgarri que ens han precedit.
Reprenem la ruta cap a la vall de Tredós, pas natural cap als Colomers, on caldrà deixar els cotxes i seguir amb el vehicles autoritzats fins el fons de la vall. Aquesta limitació als cotxes ve donada per preservar la vall i evitar els abusos que en el passat feien els campistes de rulots, amb paelles i transistors. El nostre conductor té coneguts del Masnou, un tal Lluís i Eva, que tenen una gestoria d’empresa, però nosaltres no sabem donar-li coneixença. Ja és un fet conegut que trobem masnovins, o els seus amics, arreu del món.
Comencem a caminar. Hem d’arribar al refugi abans de les sis de la tarda i cal fer una caminada d’una hora aproximadament i salvar un desnivell d’uns 200m. La pujada la fem tranquil•lament travessant bosquets, rieres, estanys i prats. Alguns prats tenen unes passarel•les elevades un pam de terra, a fi de permetre la passejada en el cas que es formin aiguamolls. Sorprèn l’absència d’animals, vaques i cavalls, potser no són prats de pastura o, qui sap, si les vaques, que les hi prenem la llet i en les mengem, ara estan de moda en donar-los la culpa dels nostres mals de l’escalfament de la Terra, a causa dels seus pets. Segur que deuen estar atemorides i s’amaguen darrere els arbres. La culpa és negra i ningú la vol i sempre va bé un cap de turc.
Hem arribat al refugi. Abans de sopar ens endrecem i rentem mínimament. El refugi, com molts d’altres, tenen les seves llegendes urbanes. En aquest cas s’explica que a la dutxa número 3, algunes vegades s’apareix una noia jove, nua i ensabonada. És una llegenda, però un del grup, no dic qui, al tornar de les dutxes, jura que li acaba de passar. Recordeu és la 3, em sabria greu que us confonguéssiu i sortís una altra persona. Després de sopar fem una cantada i aviat s’afegeixen gent del país basc francès, fent cor tots plegats amb havaneres i cançons de muntanya, fins l’hora de retreta.
Diana, són tres quarts de set. És dilluns i cal ser matiners si no volem fer salat. Alguns diuen que no han dormit per causa dels roncs dels altres, i els que han roncat diuen que no han dormit en tota la nit..., com s’entén això? Bé el cert és que som un grup ben avingut, quan un acaba de roncar comença l’altre, així per torns tot és més distret. Després d’esmorzar prenem el camí cap el Tuc de Colomers.
Us vull d’escriure el paisatge, us ho he promès. És un paisatge d’estanys i tarteres que amb la soledat de l’alta muntanya et convida a l’espiritualitat, et sents menut entre els gegants de pedra. Crida l’atenció la quantitat d’estanys que s’apleguen al peu de les muntanyes dels Tucs, Ratera, Bergús, Saboredo... Aquests estanys són conseqüència del desglaç i alguns tenen una mida considerable. La raó per la seva abundància cal trobar-la en l’esglaonament de la vall, no té un pendent regular, sinó fa replans on les aigües s’entretenen a cada esglaó formant aquests estanys. Una altra característica de la vall, i que el meu entendre dificulta l’accés, és les interminables tarteres. Les pedres no rodolen cap a la vall, sinó que mandroses al pas dels segles tapissen la muntanya, fent la caminada dels últims trams realment dificultosa. Això explica la dificultat d’assolir el Gran Tuc de Colomers i, també cal afegir la caminada de tres hores per arribar als seus peus. Poc a poc deixem enrere els llacs Major, Llong, Plan, Redon, Gargolhes, Obago, De Podo, Ratera, Cap de Colomers..., anem seguint les fites que ens guien cap el passadís d’accés al Gran Tuc. L’accés es fa per la cara que mira Aigües Tortes, per tant, cal canviar de vessant a través d’un pas on creiem que apunten les fites que seguim. La cosa es complica, el pendent augmenta gradualment, les pedres rodolen i els crits de “pedra va” sovintegen. Ens olorem que alguna cosa no va bé, el pendent és ja de grimpada amb constants esllavissades de les pedres. Trenquem algun bastó de muntanya, conseqüència de les torçades, i comencem a trobar equipament malmès abandonat per altres infortunats excursionistes. Ens hem d’aturar ja que el dubte ens envaeix..., hem pres el bon camí? En Josep Anton, fent un esforç, s’atansa fins el coll i confirma l’errada: aquell pas és impossible i cal refer el camí.
Refer el camí no és tan senzill, la baixada és traïdora i calen mans, peus, i si cal el cul, per arrapar-se a les pedres que rodolen muntanya avall. “Pedra va” criden els de dalt mentre els dessota, ben distanciats per precaució, cerquen un bon recer. Afortunadament ens retrobem sans i estalvis en el punt de partida per prendre una decisió; hem perdut dues precioses hores i no hi ha temps d’enfilar el pas correcte que s’endevina a l’extrem de la vall. Una mica decebuts hem de tornar, sabent que prenem l’alternativa correcta, en aquests casos l’edat és una bona consellera.
Aprofitem per fer un mos al costat d’un estany sense nom. N’hi ha tants que es natural que els plànols només facin referència dels més importants. El pa és eixut i el tall que l’acompanya, només és una mostra del que hauria de ser. Una altra lliçó apresa; no te’n refiïs dels pícnics preparats als refugis, més val proveir-te amb els teus propis entrepans, ja que sinó acaben tots a la bossa de la brossa. Reprenem el camí cap el refugi. Al costat de l’estany Clot de la Naut ens lliurem a les delícies de remullar-nos els peus, mentre els alevins de les truites aprofiten per fer-nos petonets entre els dits... Serà un consol de la natura o cerquen l’aliment de la ronya...?. Arribem al refugi 10 hores després de la sortida. La veritat és que la majoria estem baldats, no ja per la caminada sinó, també per les innombrables pedres que ens han trinxat els peus. Poques coses resten a dir que no s’hagin explicat; les cues interminables a la dutxa número tres i els roncs de la nit tanquen la jornada.
A la tornada fem via. Només una parada a Benavarri a la fàbrica de xocolata Brescó per proveir-nos d’algunes varietats de la casa. La senyora Imma Cascalló ens fa amablement de guia per les moltes varietats que fabrica la casa. Quedaríeu bocabadats de les moltes variacions on es combinen els sabors amargants i dolços, passant per les fórmules antigues recuperades, com la xocolata a la pedra, i la mixtura amb les fruites... La xocolata dóna el punt final a la sortida amb una nota de dolçor i el sentiment de la victòria del seny sobre la temeritat.
Com diu la poesia....
Si veus que al cim no arribes...,
si veus que no ets dels primers...,
si després de tantes fatigues...,
t’han derrotat Els Colomers...
Recorda...,
La llàgrima brolla salada,
és el gust del fracàs i ràbia.
A la galta ja és melada,
és per la vida que és molt sàvia.
A flor de llavi ja és dolça,
és l’inici d’una sonata.
A la boca és tendra molsa,
ja té sabor de xocolata!
PD
Catalunya és pionera en el món de la xocolata on esdevé una beguda popular. Hi ha xocolateries documentades al 1698. Al 1681 el bisbe de Barcelona prohibeix prendre xocolata a les esglésies ( vegeu pàg. 427 de la Ciutat del Born).
*************************************************
A la segona va la vençuda: El Gran Tuc dels Colomers
Per Pere Compañó
Atès que el mes de juliol ens va quedar un mal gust de boca, els dies 5, 6 i 7 de setembre varem tornar a sortir per intentar de nou el fer el Gran Tuc de Colomers. A diferència del mes de juliol, varem sortir una mica més d’hora (a les 9 del matí de la plaça dels cavallets) i ens varem dirigir cap a la Vall d’Aran. El túnel del Bruc estava d’obres per tant varem optar per passar per l’eix transversal des de Manresa. Pel camí varem parar a Pont de Montanyana per comprar pa i coca i poder dinar tranquil·lament a l’Artiga de Lin (que és el que estava previst). Primera sorpresa, a la boca nord del túnel de Viella hi havia una boira baixa i una temperatura molt fresca, fet que ens va contrariar una miqueta ja que les vistes de l’Artiga de Lin van quedar per un altre dia, varem pujar però no varem poder veure gran cosa. Varem visitar els Uelhs deth Joeu (extraordinari) i varem dinar en un espai que hi havia taules, font i barbacoes per fer carn... nosaltres ens dúiem el dinar i sobretot la coca... (en Marià va patir per si no n’hi deixàvem).
Arribada a Banhs de Tredòs i cap el refugi de Colomers. El vespre abans de sopar hi havia una boira que en prou feines es podia veure el llac de davant del refugi. A l’hora de sopar varem fer relacions internacionals, ens van posar en una taula en la que hi havia dos nois de Guadalajara, i els vam aclarir que els enganyen amb el tema de la llengua a Catalunya, i que només l utilitzen a Espanya com una arma política (tant PP com PSOE) per fer veure que aquí matem a la gent que parla castellà... Ens van posar en una habitació en la que érem nosaltres 4 i una colla de francesos veterans, però amb les nostres males arts (en Marià i en Pere) varen anar a veure el responsable del refugi i li varem dir que ens canviàvem d’habitació i ens posàvem a la que havíem estat el mes de juliol (nosaltres 4 sols). Dia 6, matinar una mica, dia esplèndid, esmorzar i cap al Gran tuc de Colomers. Bon ritme de caminada fins el llac Obago i posteriorment cap al Ratera de Colomers (en Maria no volia ni veure els mapes, ell només deia: a mi m’hi porteu i prou... no en vull saber res). Part alta del Ratera de Colomers, deixar el GR11 i camí força ben senyalitzat amb forces fites... comencem a pujar cap al Portau de Colomers, moltes pedres i més difícil de localitzar les fites, però el Portau molt clar on era... arribem al Portau (déu n’hi do) i fotografia, atès que ens la hem ben guanyat! A l’altra banda unes vistes magnífiques de l’estany Bergús, el portarró d’Espot, i la vall de l’estany Llong i Aigües Tortes. Decidim fer una diagonal fins a buscar el coll de Colomers (una hora de camí saltant de pedra en pedra), fites relativament clares i a seguir-les toca. Mentre anàvem fent la diagonal sentim algú que crida... Eh!... Eh!... nosaltres ni cas, al cap d’una estona des de baix de la zona de l’estany Bergús... Eh!... Eh!... i veiem una persona que ens cridava, què? I ens pregunta: que heu vist alguna ovella per aquí dalt? Nosaltres, no! i a continuar el nostre camí. Arribem a la tartera del coll de Colomers, una fita de gairebé un metre d’alçada i tot xino-xano fins el cim del Gran tuc de Colomers. Dia extraordinari, vistes que si no l’has fet no les pots explicar, als 5 minuts arriba la persona que ens cridava, un xicot d’uns 25-30 anys, tant panxo amb un bastó molt llarg i que estava recollint ovelles per l’Eloi de Casa Guasch de Bohí, i ens diu: bé, he pensat: ja que ets per aquí, pujaré a fer el cim... i nosaltres treien el fetge per la boca... ens va fer unes fotografies i se’n va tornar a buscar ovelles... 
