El bar de Vallromanes

El bar de Vallromanes

A Vallromanes hi ha un bar,
on anem força sovint,
nosaltres que som de mar,
fem muntanya per instint.


Quan estem lluny de la costa,
l’estómac ens fa rau-rau,
la llengua sembla una crosta,
i fem cara de babau.


Ens refem amb l’amanida,
i amb uns traguets del porró,
cafè i rom, per la ferida...
i afluixem el cinturó.


Quan enfilem la tornada,
la muntanya s’ha aplanat,
la mar és dolça i no salada,
i ningú es troba cansat.


(Ep!, tot això és broma...)

El Pic de l'Infern i el Noucreus

Camí del Nou Creus



El Coll del NouCreus



El NouCreus

Pic de l'Infern

Des del refugi de l'Àliga

Parlem dels bancs



11 de juny. Talment sembla presa des d'un avió

És primavera, l’estiu ja s’endevina,
torna el pit-roig i l’oreneta d’Àfrica,
canta el verdum, la cadernera afina,
i el fumarell en cada vol fabrica
un bri de casa, un tros més de niu...
sabeu per què?, perquè arriba l’estiu...


I altres s’afanyen; abelles, papallones...,
i altres caminen; conills, llebres, formigues...
tots doncs, segueixen, els precs de les neurones,
és temps de feina, d’omplir doncs les botigues,
vindrà temps dur, l’hivern, i cal preveure
tothom feineja, no hi ha moment per seure.


Dalt d’una branca l’esquirol va pensant...
Allà ben lluny, on viuen els humans...,
també traginen, però fan i desfan,
deuen ser rics, ja que llencen tants sobrants,
no perden res, tot ho guarden als bancs...
pobres bestioles, diu, som tan ignorants!


4 i 11 de juny del 2012


4 de juny. Prop de Vallromanes



La serra d'Ensija

El Pla del Refugi

Si el Cadí atura la tramuntana,
que és vent del nord, vent fred i poderós...
una altra serra menuda i més humana,

para el migjorn, vent del sud xafogós.

És la d’Ensija, serra consagrada,

per una creu..., al Gallina Pelada.

 Guaita del sud, s’albira el Peguera,

i la de Busa i la serra de Lord...

i enllà Montgrony, fita d’una drecera

que va del sud... fins Catalunya Nord,

pas dels Bons Homes, que fugint de mal grat,

anaven d’Occitània a Montserrat.

No és estrany doncs, que el caminant s’aturi,

i que en veu baixa mussiti una oració...

imperceptible, cercant el bon auguri

per a la nostra soferta nació.

29 de maig del 2012

Hem passat les nostres aventures davallant pels rosts pronunciats dels vessants, lliscants per torrenteres i finalment, un cop dins el cotxe de tornada, afrontant una tamborinada i calamarsada de nassos.

El Gallina Pelada

CARPE DIEM



Camí de Vallromanes

 Riu home riu..., que la vida és molt curta,
mira al voltant..., tot és ple de ginesta,
i allunya el dol..., doncs l’alegria furta,
i tot reneix.., amb nou aire de festa,
mentre als pradells creixen roges roselles,
encuriosides i alegres com donzelles.


Dem-nos les mans, com quan érem minyons,
si avui som nou, demà serem molts més,
doncs no té preu, no hi ha prou milions...
per un instant, sense pors ni revés.
Gaudim companys d’aquesta caminada,
que el temps no torna, passa...a la callada.


21 de maig del 2012
 
 

Les Agulles de Montserrat

A vol d'ocell

Prop de can Maçana

De Manresa camí de Martorell,
hi ha un coll i... al mig de les dues vessants,
una capella, la de sant Pau el Vell
i un testimoni, de lluites de cristians;
és el castell de la Guàrdia..., abatut,
ple de bardisses i silenci absolut.


Atureu el pas...!, on ara creix l’espígol,
la farigola, el fonoll i argelaga...,
ahir era per a molts el patíbul,
moriren d’un tret o d’un cop de daga
i encara avui, entre l’aigua i el fang,
quan plou, veureu..., que encara raja sang!


Pareu orella..., canta la cadernera...
i també el bruel i xiula fort el gran duc...
i què diuen sinó...?, ha fugit la fera!
quan ha sentit... el timbaler del Bruc!


Ressona el cel i tremola la terra,
un canó fa...un tret, una foguerada,
s’esquerda la muntanya, és la guerra...
l’amic cau mort, era a la Foradada...


Un pas estret

 el monjos preguen, des de dalt del serrat...
i ara són pedra, Agulles de Montserrat!

14 de maig del 2012


La Roca Foradada



Sant Pau el Vell



Perfil de la ruta

Prop de la Cisa

Marges florits,
zum-zum d’abelles,
ocells i crits,
són meravelles
del mes d’abril.

Oreig del matí,
de la tarda brisa,
estel diamantí,
Ets de la Cisa,
la més gran de mil.

30 d'abril 2012

Sant Jordi

Quan l’ametller revifa tot florit,

quan la nit s’escurça i el jorn s’allarga,
i el fred hivern es retira ferit,
s’acaba l’època dura i amarga.
Torna la vida, escampant un exordi,
i anuncia; és abril, torna... Sant Jordi.


Llança i escut, armes del cavaller,
vigor al braç i netedat al cor,
són els valors de l’intrèpit guerrer,
colpirà el drac amb un cop sec de mort.


Avui és la por, aquest és el drac...,
guia’ns Sant Jordi, comanda l’atac,
fora el desànim!, amunt la bandera!,
allunya’t hivern!, vine primavera!


Sentiu les veus...?, sentiu els nostres cants?,
s’enlairen fins els núvols com l’alosa...,
mentre per terra el drac només fa brams,
portem un llibre i l’altra mà una rosa...,
aquestes són... les armes dels catalans!


23 d'abril del 2012

Veritat o mentida. El joc de les diferències



Foto retocada. L'original ja no hi és.



Diuen...,

Són de debò, aquestes caminades...?
si són gent gran..., mireu no són infants,
i van pel món, fent aquestes pujades...?,
si fins el Rei diu que caça elefants...,
i el seu nét es fereix d’un tret a l’aire...,
és cert doncs..., el món del dillunaire?


O són sopars de duro sens cap prova?,
són moneda falsa, passada per nova?
I de la foto..., algun truc ens amaga...?,
aquests jubilats ho fan cada setmana?,
i aquell rau-rau de la muller apaga?,
i sense viagra..., sempre poden fer diana?
Aquí hi ha truc, segur que són rumors...
exageren molt tots aquests senyors.


Doncs ja veieu..., tot en aquesta vida,
té dues cares; veritat o mentida.
Només un camí, resol el misteri;
camí d’esforç, camí del bon criteri,
d’honestedat, d’amistat i altres ciències...
que esbrinen i resolen les diferències.
16 d'abril 2012

Cal trobar les set diferències a la foto

Noces al Matagalls



El Francesc i l'Anna amb els dillunaires



Vell Matagalls, capità del Montseny,

guaita de la pàtria, rosa dels vents,

no ets tu qui... ens mena, qui empeny?,

 no ets tu qui... prohibeixes o consens?,
no ets tu qui...atorgues, qui restreny?
Sí, ets capità del Montseny...


Si passa un núvol, no alenteix el pas?,
si passa l’àliga, des de dalt no et saluda?,
i què és el llamp, sinó el teu soldat ras,
i el potent tro, la crida imbatuda...?
Sí, ets el capità del Montseny...


Doncs afanya't..., treu el vestit de gala!,
guarneix la nau..., amb groc de la ginesta,
que els ocells cantin...!, amb aire de nadala,
i les flors de bàlec perfumin la festa.
Treu els damassos!, que són les rouredes,
encoloraina’t !, amb el roig de fagedes,
posa catifes damunt dels teus turons,
omple-les de grèvol i ginebrons...,
i és que...
Vell Matagalls..., sota la creu cristiana
del teu cim, celebrem un casori...,
en Francesc pren per esposa Anna,
nosaltres i el cel, fem de testimoni...
i tu, capità de la singladura...,
ets jutge i part de l’amor que perdura.

 Dedicat al Francesc i L’Anna, amb els millors desitjos de felicitat dels dillunaires.
2 d'abril del 2012

No dic ball de romanes, dic cap a Vallromanes

A Vallromanes. Serà la caminada.

Hi ha qui entén..., faran ball de romanes,
fan un somrís, és un cop per setmana...,
hom imagina, dansen amb italianes...
i és que la gent..., és molt, molt mal pensada...


Hem fet els seixanta, som de refiar...,
mireu..., si ens passa una dona ciclista,
sí..., observem el darrere fent... ah!
és a la bicicleta on va la vista...,
i no on crèieu..., mirem la pedalada,
i és que la gent..., és molt, molt mal pensada...


I les converses, són santes i bones...,
parlem de tot; del treball, del futbol,
i mai, però mai, parlem de les dones...,
parlem de cuina o del cuc de la col...,
però mai, mai..., diem cap animalada...
i és que la gent..., és molt, molt mal pensada...
Seriosament, ara de veritat...,
tenim cabells blancs, i alguns tenen calba...,
però de tot cor, jovent estimat...
us desitgem, i en especial per l’Alba...,
un món millor ple d’amor i amistat.
Que cada dia us sigui una diada!
Ja veieu, també hi ha gent ben pensada!


Dedicada a la neboda d’en Pere Compañó
26 de març del 2012

El Montnegre - Hortsavinyà

Entre el Montseny i l’infinit mar blau,

Salt de L'Aigua

fas tu, Montnegre, de bon mitjancer,
entre el pagès i l’animal de cau,
o entre els peixos i l’expert mariner,
fas de l’animal i l’home... la pau.


Però entre l’home i l’home...?


Aculls al tord i tot tipus d’ocell,
aculls la serp i tots els que rastregen,
aculls l’arbre arrelat a la teva pell,
aculls l’aigua amb rierols que festegen,
i l’esquirol, i el cérvol i el gripau...,
ets bon mitjancer, sempre fas la pau...

Però entre l’home i l’home...?


Un espetec i la pau empenyora...
cau mort en Benet, robava carbó...
un tret d’en Bèstia, li robava senyora...,
i es vessa sang, s’escampa com suor...
Ai de l’home, que de l’odi n’és esclau...
Per a ell mai més, mai més, hi haurà la pau...


Tremola el bosc, tothom fa corredisses...,
cauen els fruits; glans, móres i maduixes...,
volen les aus que són espantadisses,
i el mal s’aplega al Puig de les Bruixes...
De mica en mica el vent esdevé suau...,
de mica en mica, retorna la pau...


Toquen campanes, són d’Ortsavinyà,
criden els infants, és la seva escola...,
hi ha de nou vida, pura, per estrenar...
una mestra els mena tota sola...,
ni rastre d’odi, ni un plomall, ni un glop...,
i el sant patró, no és un home... és Llop.


Agraïments
Per als nostres guies, Ramon Plaja i Francesc, de Pineda i per les seves històries explicades.
19 de març del 2012

Hortsavinyà i església

La vall d'Olzinelles



Església de sant Celoni

 Quan l’esperit demana pau i calma,
quan el record t’acluca les parpelles,
quan ens sentim com d’un altre reialme...,
segur que som... a la vall d’Olzinelles.


D’alzines gegants, com la de la Pega...,
reina del bosc, on l’orgull ensopega,
 ajups el cap, mirant el més enllà...,
i a prop el rei; el roure d’en Quintà,
i els ocells, amb les seves cantarelles...
i és que us trobeu... a la vall d’Olzinelles.


Seguim camins, l’esperit pren el vol...,
al fons l’ermita, la vetlla sant Esteve,
i un cementiri, com a darrer bressol,
i la rectoria, amb rellotge de sol...,
ens recorden... fes el bé sense treva.


Tornem al món, és fet d’una altra mena,
de sant Celoni, regat per la Tordera,
i una noia, per nom es diu Helena,
fa la foto, un record de bandera...,
i a menjar..., traurem el ventre de pena!

12 de març del 2012



Ermita de sant Esteve

  

El Pla de Sant Esteve

De Figaró a Aiguafreda. Recordant a un amic

Salt del Prat

Entre el Congost i els cingles d’en Bertí,

El Sot d'en Bac

hi ha un sot estret, més aviat fondalada,
es diu del Bac i al seu peu... un camí,
humit, ombrívol, costerut, fa pujada...,
ple de revolts, per a molts de passada,
per a altres pocs, és final, és destí...
és només d’anada.


Els escaladors pugen les agulles,
són les Germanes, o també la Trona,
als seus peus... corre l’aigua per les mulles...
més enlaire una creu, que et parla i sona;
aquí el meu davall trobaràs les despulles...
enmig de les fulles.


El sender puja cap a la serralada,
perfum de bosc, a l’estiu de ginesta,
a la tardor, de la molsa amagada,
a la primavera amb aire de festa,
a l’hivern de vida aturada.
Sí, estimada...


Els ulls s’acluquen, el sol enlluerna,
caminem ferms, som davant de la Calma,
sortós moment, instant de pau eterna,
el bestiar es mou entre el prat i la balma,
viu, creix i es mor, és la seva sort terna...
La vida no ens sigui erma!.

Som a Valldeneu, davallant el rost...,
als fons un gegant, el Tagamanent,
més avall un amic, el riu Congost...,
som de tornada, ha estat un moment,
amic Isidre; la vida és instant, un mos...
No hi ets, t’has fos...

29 de febrer del 2012

Una de freda i una de calenta

Hi ha alguns dilluns que el camí fa pujada,
i sant Mateu es troba més amunt...,
lluny de la terra, on les aus fan volada,
el caminar és pesat, com de difunt,
hi ha qui esbufega o sua cansalada.


De ben segur que la muntanya creix,
i no és pas pels anys, ja que per la colla...
si fa o no fa, el temps és el mateix,
és la muntanya, i no hem perdut la xolla!,
de veritat..., caminar és un feix,
no són els anys..., la muntanya creix!


Quan som el cim, sempre tenim un premi;
és l’amistat que l’alegria invoca,
o la germanor, o l’humor bohemi,
o el regal d’en Francesc; un tall de coca...,
dolça i ben cuita, per al nostre gremi.


Una de freda i una de calenta...,
són com dues aus amb diferent vol,
hi ha qui treballa, l’altre al bar, amb l’absenta...,
perdem al bàsquet, guanyarem el futbol,
donem peixet, si no..., el Madrid rebenta!


22 de febrer del 2012


La Cadira del Bisbe



Racons de la Serralada del Litoral

Una cova prop de sant Bartomeu

Que n’és de vell el camí de la serra,
ha escoltat parles amb tots els idiomes,
ha viscut temps de pau i temps de guerra,
ha vist el pas dels segles i els seus homes,
Veieu sinó,
Aquí unes tombes..., més enllà una cova...,
en un revolt un dolmen o una creu,
que voleu més?, demaneu una altra prova...?,
que us faci creure, que us faci alçar la veu...,
que sigui irrebatible testimoni....,
no en teniu prou..., amb el dolmen d’en Toni?

Què si no és, l’ermita de Sant Mateu...,
testimoni de la devoció...,
Què si no és, la de Sant Bartomeu...,
lloc d’aturada, de repòs i oració...,

L’ermitana, es diu Montserrat,
acollidora, ens obre aquest espai,
mentre amb veu tremolosa hem començat,
el cant del poble, el nostre Virolai.

15 de febrer del 2012


Sant Bartomeu



Avantatges del fred

Si el fred és dur, quan hi ha gebre o gela,
aprofiteu-lo, ja que va bé pel cutis,

també pels barbs, i si fa un fred que pela,

a les fotos ningú es mou, quiets i mutis,

mentre del nas surt un fil de candela.

Oh joiós fred, que véns de la Sibèria,

que mates plagues, mosquits i altres cuques,
que purifiques, la sang de l’artèria,

que mates els polls de les perruques,

lliura’ns dels mals, que surten de la Ibèria!

Amen.

8 de febrer del 2012



Per Vallromanes



Com criatures



Vallromanes

A mig camí, entre l’infant i el vell,
quan ja hem deixat ben lluny la joventut,
quan cau el pèl, s’aclivella la pell,
quan som gent gran, lluny de la senectut,
hi ha un petit canvi dins el nostre cervell.


Som com els nens; també ens cauen les dents,
la dona ens renya; què feu a la muntanya?,
no us embruteu..., vigileu els pendents...,
i no fumeu, no aneu amb gent estranya...,
no arribeu tard..., compte amb els accidents...


Veieu-nos si no, som com criatures...,
quan som al parc, juguem als gronxadors,
amb la sorra fem ninots i escultures,
quan fem pipí, anem de dos en dos.
Preneu nota..., generacions futures!


23 de gener del 2011

Els canvis en el paisatge. Entre Tiana i Montgat

Ermita de l'Alegria

Entre el mar i la verda serralada,
entre els garrofers i les atzavares,
passen camins d’una època passada.
Cap a les vinyes, polsoses mans i cares,
camina un ruc, i el pagès amb l’aixada.


Ara s’atura, són els volts del migdia,
amarat de suor, es recull un moment,
és per l’ àngelus, mussita l’avemaria,
alça l’esguard, fent un prec humilment,
mentre guaita l’ermita de l’Alegria...


Tot ha canviat, el temps no perdona,
de les vinyes n’hem fet camins d’asfalt,
res s’atura, ni una petita estona,
qui se’n recorda de l’ermita de dalt,
i qui l’habita, la seva Madona.


Doncs sí, nosaltres, malgrat són segons,
per uns moments ho veiem com abans,
els horts, masies i els animalons...,
les sínies i fonts pels caminants...,
veiem oliveres i no canons!
 
31 de gener del 2012


Els canons de Montgat



Com criatures



Vallromanes

 A mig camí, entre l’infant i el vell,
quan ja hem deixat ben lluny la joventut,
quan cau el pèl, s’aclivella la pell,
quan som gent gran, lluny de la senectut,
hi ha un petit canvi dins el nostre cervell.


Som com els nens; també ens cauen les dents,
la dona ens renya; què feu a la muntanya?,
no us embruteu..., vigileu els pendents...,
i no fumeu, no aneu amb gent estranya...,
no arribeu tard..., compte amb els accidents...


Veieu-nos si no, som com criatures...,
quan som al parc, juguem als gronxadors,
amb la sorra fem ninots i escultures,
quan fem pipí, anem de dos en dos.
Preneu nota..., generacions futures!


23 de gener del 2012

Montcau i Sant Llorens de Munt

Quan és l’hora, s’alça la boira en punt.
El sol davalla, els estels es retiren,
reviu la vida dins al sagrat conjunt,
els ocells canten, els homes sospiren...,
neix un nou dia a Sant Llorens de Munt.


És terra dura, de turons afuats,
on s’amagaven lladres i bandolers,
imagineu-los, caminant tots suats,
cap Els Òbits, és un dels seus recers,
portant la plata dels homes robats.


És el Montcau, el guaita de la serra,
és el més vell, turó amb cim geperut,
gairebé cec, plora la nostra terra,
desconsolat, per la sang i joc brut,
fa el darrer crit, de pau i no de guerra.


A Sant Llorenç, hi ha algú que prega i canta,
són dillunaires, s’apleguen un moment,
voltant l’altar, és aquesta hora santa,
que fem pinya en senyal d’agraïment;
celebrem que el Ramon n’ha fet setanta.


Per molts anys!
16 de gener del 2012

El Montcau



El òbits



Pregant



El dinar