De Figaró a Aiguafreda. Recordant a un amic

Salt del Prat

Entre el Congost i els cingles d’en Bertí,

El Sot d'en Bac

hi ha un sot estret, més aviat fondalada,
es diu del Bac i al seu peu... un camí,
humit, ombrívol, costerut, fa pujada...,
ple de revolts, per a molts de passada,
per a altres pocs, és final, és destí...
és només d’anada.


Els escaladors pugen les agulles,
són les Germanes, o també la Trona,
als seus peus... corre l’aigua per les mulles...
més enlaire una creu, que et parla i sona;
aquí el meu davall trobaràs les despulles...
enmig de les fulles.


El sender puja cap a la serralada,
perfum de bosc, a l’estiu de ginesta,
a la tardor, de la molsa amagada,
a la primavera amb aire de festa,
a l’hivern de vida aturada.
Sí, estimada...


Els ulls s’acluquen, el sol enlluerna,
caminem ferms, som davant de la Calma,
sortós moment, instant de pau eterna,
el bestiar es mou entre el prat i la balma,
viu, creix i es mor, és la seva sort terna...
La vida no ens sigui erma!.

Som a Valldeneu, davallant el rost...,
als fons un gegant, el Tagamanent,
més avall un amic, el riu Congost...,
som de tornada, ha estat un moment,
amic Isidre; la vida és instant, un mos...
No hi ets, t’has fos...

29 de febrer del 2012