 |
| El bar de Vallromanes |
on anem força sovint,
nosaltres que som de mar,
fem muntanya per instint.
Quan estem lluny de la costa,
l’estómac ens fa rau-rau,
la llengua sembla una crosta,
i fem cara de babau.
Ens refem amb l’amanida,
i amb uns traguets del porró,
cafè i rom, per la ferida...
i afluixem el cinturó.
Quan enfilem la tornada,
la muntanya s’ha aplanat,
la mar és dolça i no salada,
i ningú es troba cansat.
(Ep!, tot això és broma...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada