La poesia fa referència a unes arrels seques que teníem al darrere.
Les arrels descarnades
unes arrels velles, brutes,
rebregades,
no s’agafen a la terra, sinó l’abracen
amb els seus rebrecs on són arrelades
portant vida a l’arbre on són
maridades.
Exclamen, entre fenolls i argelagues,
amb veu forta: aguantaré el meu arbre
!,
ni l’aiguat, ni el llamp, ni les esbotzades,
ni la destral, ni deu mil cops de
sabre,
us faran caure, branques estimades...
Si arrels velles, brutes, descarnades,
amb mig cos dins terra i mig a l’aire,
soporten tronc, fulles i les brancades,
malgrat ignorades, com una captaire,
aguantaran però una i mil vegades.
Nosaltres també...
Nosaltres també...
