De Vallromanes al Masnou

La poesia fa referència a unes arrels seques que teníem al darrere.

Les arrels descarnades

Arran de camí, on els cotxes passen,   

unes arrels velles, brutes, rebregades,

no s’agafen a la terra, sinó l’abracen

amb els seus rebrecs on són arrelades

portant vida a l’arbre on són maridades.

Exclamen, entre fenolls i argelagues,

amb veu forta: aguantaré el meu arbre !,

ni l’aiguat, ni el llamp, ni les esbotzades,

ni la destral, ni deu mil cops de sabre,

us faran caure, branques estimades...

Si arrels velles, brutes, descarnades,

amb mig cos dins terra i mig a l’aire,

soporten tronc, fulles i les brancades,

malgrat ignorades, com una captaire,

aguantaran però una i mil vegades.

Nosaltres també...