dimecres, 13 de desembre del 2017

Trobada de Nadal al refugi






Com tots els anys us desitgem un Bon Nadal ! i com molts Nadals us adjunto la poesia recordatòria d'aquests dies.



PENGEU UN LLAÇ GROC AL PORTAL

Plora el fill desconsolat
dins del bressol del Portal,
què tens Fillet?, què et fa mal?,
tens son?, estàs afamat?...

Maria el bressa un cop més,
li canta dolces cançons,
ben fluixet, per si es refés,
i l’acarona amb petons...

Ara és  Maria qui plora,
ara és Josep qui tremola,
ara són els pastors de fora,
tots tenen un nus a la gola.

Diu Maria:
Josep, que el Petit se'ns mor!,
pastorets, teniu remei?
que trista la nostra sort!
he parit sens fer servei...

El rabadà més jove i eixerit
portant un xai lligat de la soga,
s’acosta i s’ajup per palpar-li el pit
mentre del coll li cau una cinta groga.

Jesús obre ulls i bada la boca,
mentre les manetes aferren el llaç
i als llavis un somriure se li aboca
manifestant vida a la seva faç.

Diu Maria:
Pastor!, digues-me que és i significa,
ja que aquest llaç groc l’ha revifat,
el nin no plora i això no s’explica
si no és per l’amor d’algú estimat.

Diu el pastor:
És un senyal , més ben dit, és un clam
pels meus amics que estan engarjolats
trenta anys closos, sense moure’s un pam
només perquè jo volgués més llibertats.

Diu Josep:
Dura sentència és la d'aquesta llei,
qui  mata o dels altres s’aprofita,
tenen el favor o el perdó del rei...
mes per qui allibera no és falta petita.

Diu Maria:
Plora Fill meu plora... sé del teu plor.
No és de fam, ni de fred... és de pena
és, com t’ho diria... trepitjar una flor,
és com clavar un punyal per l’esquena,
és fer mal... fer ferides sense sang.
Pobre Fill meu!... que et faran quan siguis gran!



dijous, 23 de novembre del 2017

In memòriam d'en JOSEP VENDRELL

Ens hem assabentat de la mort d'una persona molt estimada al Masnou, en Josep Vendrell i Torres. Qui l'hagi conegut recentment el recordarà com a Jutge de Pau, qui el conegués d'antic sabria del seu ofici de manyà, quantes panys i portes haurà obert i que ens han tret d'un sotrac. Com a professional del ferro també havia fet treballs de forja i en són testimonis alguns objectes de l'església de Sant Pere. 
Ja d'un temps més reculat trobarem en ell un neguit religiós que el va portar a ingressar-se a la cartoixa de Montalegre. Aquesta inquietud religiosa la menat tota la vida. També senyalem els seus temps de joventut d'escolta i la seva sensibilitat poètica.

Josep Vendrell gran amic i patriota descansa en pau.



IN MEMÒRIAM DE JOSEP VENDRELL I TORRES

La campana de Sant Pere   
toca trista, sona a  mort,
recita un miserere
per l’amic, pare i consort.

Nang!, repica un cop més,
nang!, amb rítmica cadència
nang!, comiat pel qui no hi és,
nang!, estimada absència.

Nang!...,
Ens recorda el seu batall
el so nítid d’una enclusa,
quan el rítmic cop de mall
dona forma, adés confusa,
quan es forja el dur metall.

Nang!...,
Josep ets forjador de mena;
d’una família molt estimada,
d’amics que no els gires l’esquena,
de concòrdies per qui vol empara,
de vincles vilatans sens tara,
que gran és la nostra pena!
Gràcies.

Ara enfiles el camí etern,
en silenci sense dir res...
però amb esperit i pas ferm,
practica doncs l’ofici après,
de manyà, obrint panys al cel
per entrar-hi tot cristià fidel.


El Masnou 19 de  novembre del 2017

dijous, 4 de maig del 2017

In Memòriam de la Montserrat

Companys, hem fet una caminada per Sant Bartomeu de Cabanes i el bosc on hi ha restes prehistòriques. Érem en Joan Casals, l'Ernest, en Víctor i en Jaume Boadella. Era una matinal sense dificultats. El que ens ha sorprès era la solitud i l'abandó de l'ermita de Sant Bartomeu. Un cop a Òrrius hem preguntat per la Montserrat, allí ens han indicat que és morta.

A ella doncs, li dedico aquest poema.

Sant Bartomeu de Cabanes
 In Memoriam de la Montserrat.
( masovera de sant Bartomeu de Cabanes)

La Montserrat



     Quina estranya solitud!,
     fins el ocells guarden dol
     i amb un silenci absolut
     cerquen un cert consol.

     On abans hi havia flors,
     avui és ple de bardissa,
     on s’enlairaven els cors,
     avui no fan ni la missa.

     L’ermita ja no té vida,
     ja no hi és la Montserrat,
     ha seguit l’eterna crida,
     tot d’una ens ha deixat.

     Sant Bartomeu de Cabanes,
     que a l’escalf del vent del Sud
     has oït paraules vanes
     dins dels murs d’un gris vellut,
     escolta ara un prec  cert
     és la pregària més vera,
     la d’un pelegrí quan és perd
     i no troba la masovera.

    Guarda-la  dalt del  cel estant!
    com ella us ho ha fet  a la Terra,
    i vos que sou màrtir i sant,
    feu revifar aquí  la serra
    aquest lloc de prec i esplai,
    portant amb el record nous aires
    com quan cantant el virolai
    feia costat als dillunaires.