Companys, hem fet una caminada per Sant Bartomeu de Cabanes i el bosc on hi ha restes prehistòriques. Érem en Joan Casals, l'Ernest, en Víctor i en Jaume Boadella. Era una matinal sense dificultats. El que ens ha sorprès era la solitud i l'abandó de l'ermita de Sant Bartomeu. Un cop a Òrrius hem preguntat per la Montserrat, allí ens han indicat que és morta.
A ella doncs, li dedico aquest poema.
A ella doncs, li dedico aquest poema.
 |
| Sant Bartomeu de Cabanes |
In Memoriam de la Montserrat.
( masovera de sant Bartomeu de Cabanes)
 |
| La Montserrat |
Quina
estranya solitud!,
fins el
ocells guarden dol
i amb un
silenci absolut
cerquen un
cert consol.
On abans hi
havia flors,
avui és ple
de bardissa,
on
s’enlairaven els cors,
avui no fan ni la missa.
L’ermita ja
no té vida,
ja no hi és
la Montserrat,
ha seguit
l’eterna crida,
tot d’una
ens ha deixat.
Sant
Bartomeu de Cabanes,
que a
l’escalf del vent del Sud
has oït
paraules vanes
dins dels
murs d’un gris vellut,
escolta ara un
prec cert
és la
pregària més vera,
la d’un
pelegrí quan és perd
i no troba
la masovera.
Guarda-la dalt del cel estant!
com ella us
ho ha fet a la Terra,
i vos que
sou màrtir i sant,
feu revifar
aquí la serra
aquest lloc
de prec i esplai,
portant amb el record nous aires
com quan
cantant el virolai
feia costat
als dillunaires.
Quantes coses, persones i vivències queden enrere¡
ResponEliminaEl temps i la vida passen inexorables.