Dillunaires: de juliol 2015

El Certascan

EL CERTASCAN I LA RUTA PORTA DEL CEL

Al toc de les vuit campanades de l’església de Sant Pere sortim de la plaça dels Cavallets tretze homes i una dona. Som els anomenats dillunaires. Avui, però, ens acompanyarà la Queralt, la dona d’en Martí Valls, que amb la seva presència suavitzarà alguns moments de la rudesa pròpia de la convivència dels tres dies vinents. Iniciem doncs, la nostra sortida d’estiu cap un dels cims emblemàtics de Catalunya: el Certascan de 2852 metres d’altitud.

L'aperitiu a Llavorsí

Sense entrebancs fem una parada a Llavorsí per dinar. El restaurant situat sobre el pont del Noguera Pallaresa, ens permet contemplar el riu amb tota la seva força i bellesa. L’avís és clar; la natura es poderosa i cal respectar-la. Des d’aquell balcó de privilegi l’aigua s’escola sorollosament entre esquitxos, remolins i onades mentre de tant en tant passa algun caiaquista fent equilibris per no capgirar-se. L’extrema calor d’aquest dies ha fos la neu més enllà del que és habitual i com a resultat tenim pantans plens i rius cabalosos.

Dues hores més tard ja ens trobem a punt de marxa amb la motxilla a l’esquena. Uns cotxes tot terreny ens han deixat a la cota 2000 metres, ja que l’accés des de Tavascan passa per un camí privat la qual cosa ha restringit el pas públic creant una certa polèmica a la zona. En fi, tot s’oblida quan contemples l’espectacle de la caiguda de l’aigua pels diversos graus de desnivell entre l’estany i la petita presa on definitivament s’engull l’aigua dins la foscor de les galeries i canonades que la portaran a la Central Elèctrica. El cabdal d’aigua generós, el seu espetec contra les pedres i la seva bromera fa de la riuada una força platejada i rabiüda que és nega a engarjolar-se dins una canonada de ferro i ciment. Impressionant.

El torrent abundós

Més aigua

Hem arribat al refugi

La caminada cap el refugi del Certascan a 2345 metres puja per un sender costerut estones pedregós, estones per aiguamolls. En poc més d’una hora ja som a lloc. Aquest refugi es troba a tocar de l’estany Certascan. Cal a dir que aquest és l’estany glacial més gran i profund dels Pirineus. El pic del Certascan es reflecteix a les seves aigües cristallines en senyal de l’amor etern entre la muntanya i l’estany. Qui va donar nom a qui?, la muntanya a l’estany o a l’inrevés? Això és com preguntar qui va ser primer l’ou o la gallina. Deixem-ho córrer.

El cert és que aquest cim forma part d’una ruta anomenada Porta del Cel, i sembla que s’anomena així perquè transcórrer per un seguit de muntanyes molt altes, entre elles la més alta de Catalunya, la Pica d’Estats de 3145 metres. La denominació és encertada, ja que la puresa de l’aire, la quietud de les muntanyes, la brillantor de les estrelles ... produeix un cert èxtasi d’esperit que et pot fer dir disbarats. Jo crec que aquesta és la raó que justifica una resposta tan absurda a la pregunta de qui érem? Vàrem respondre que érem tretze capellans i una monja fent ruta pel Pirineu i això no va convèncer la regenta del refugi. I no hi ha pitjor solució que dissimular-ho amb una altra estratagema; la de cantar el Pange Lingua, La Missa Prima Pontificalis de Perosi i un intent barroer de l’Ave Maria. Ningú s’ho va empassar; ja sigui pel pèssim llatí, o perquè vam cantar alguna havanera o per alguna mirada indiscreta a les cames d’alguna excursionista. Deixem-ho córrer i a dormir.

L’endemà emprenem la caminada cap el Certascan. Hem mig dormit amb l’estretor pròpia dels refugis acompanyants d’esbufecs, per no dir roncs, dels altres. Cal a dir que els roncs sempre són dels altres, nosaltres no ronquem. Però això no ens desanima ans el contrari, voregem el llac per la seva riba esquerra per uns senders curosament senyalats. Al final de la vall el camí s’enfila i les congestes fan la seva presència. Ja som a la collada divisòria entre el Certescan i el Pic de Guerosso. Venteja un poc i cerquem recer per fer un mos i... amunt que fa pujada. I de veritat que fa pujada, les relliscades cap endarrere sovintegen i el pitjor de tot són les pedres esberlades que tallen com un ganivet. Les pedres són d’un compost ferrós i s’han esberlat amb el gel de l’hivern, i com que no hi ha l’efecte de l’erosió, el tall és net i les vores cantelludes. Esbufegant arribem al cim on reposem una estona. Gaudim de la vista i d’aquests moments que commouen el nostre esperit al copsar la nostra petitesa. I ara avall que fa baixada i ens esperen per dinar.

Havent dinat i reposat passem les estones al voltant del refugi. La conversa va pujant de nivell filosòfic i científic i ja no és apta pels iniciats. Ara ja ens preocupa un tema d’enorme interès; no sabem esclarir si els estols de mosquits que ens envolten piquen o només molesten. És important el tema sabeu?, ja que per uns piquen però no fan picor, pels altres piquen però tenen un efecte retardat i pels altres no són mosquits sinó una variant de mosques. Un nou company ens ve a veure, crec que es diu Treviller i és un ruc català, un guarà autèntic i sociable que surt de l’estable, fa la seva passejada enmig nostre i aprofita per fer les seves necessitats sempre al mateix lloc. És un animal polit i exemplar com a bon català. Encara diré més, és educat ja que puntualment al vespre fa una bramada potentíssima que ressona a tota la vall. Deduïm que el molt beneit s’ha cregut que som capellans de veritat i ens convida a cantar les vespres. Els animals s’ho creuen tot, són bastant rucs.

A l’endemà esmorzats i ben dormits prenem el camí de tornada. Aquest és un camí força planer, és un antic camí de matxos i rucs per fer la presa de Certascan , que voreja les valls i els estanys Naorte i Closell. És un camí francament deliciós i recomanable pels amants de passejades. Al pla del Closell ens retrobem amb el transport que ens durà als nostres cotxes i d’aquí cap el Masnou.

No us explico més coses ja que no trobaríeu la crònica creïble però certament sí que n’han passat moltes més. Malgrat tot us asseguro que el 99% de la crònica és certa.

Han participat a la sortida del 6, 7 i 8 de juliol en Marià Aran, Pere Compañó, Martí Valls i la seva dona Queralt, Francesc Carbonell, Francesc Pérez, Francesc Ballesta, Salvador Jené, Pep Parés, Joan Casals, Josep Ramon, Enríc Domínguez, Josep Anton i Jaume Boadella.