Al campanar
toquen les set del matí, i a la plaça dels “caballitus” ens trobem, com cada
any pel juliol, vuit dillunaires per emprendre
una nova sortida a l’alt Pirineu.
Enguany hem decidit tornar al Parc
Nacional d`Aigües Tortes i Sant Maurici, però pel cantó d’Espot, concretament
per visitar les valls que conformen els rius Peguera i Monastero i els
corresponents sistemes lacustres, una de les zones més boniques i amables de
Sant Maurici. Amb l’última campanada carreguem les motxilles i la il·lusió als
cotxes i sortim cap Espot, en concret a l’aparcament de l’entrada del Parc (
1.630 m ), on arribem a dos quarts de dotze, després de fer benzina a l’Àrea de
Guissona ( 10 cèntims més barata ) i esmorzar a Tremp, en podeu deduir que som
prudents a la carretera.
Equipar-nos i fer la primera foto i començar a
caminar, sense perdre temps, doncs el temps era el menys segur, uns núvols com
torres començaven a créixer amenaçadors i
quedaven tres hores i mitja de camí costerut però molt bonic, entre bosc
de pi negre i rierols que baixen arreu,
el que fa la pujada molt agradable i manté fresca la temperatura.
En una hora agafem
els gairebé dos mil metres, al costat d`una cabana ens reagrupem, ja se sap que cadascú puja al seu ritme i amb l’excusa
de fer la foto recuperem la bufera. Caram!, després d’un revolt s’inicia un
forta davallada, per això hem pujat tant?... són coses de la muntanya,
travessem un túnel excavat a la roca, el camí s`ha anivellat i al cap de poca
estona entrem a la Vall del Peguera. Espot es troba a més de 2000 metres avall.
Davant nostre les crestes de Sudorn, de
l`Avió, la serralada de Mainera, el tuc de Saburó i al fons el Peguera. El
paisatge és verd pels prats, gris per les roques i blanc per la neu, contrasta amb
un cel entre negre i solejat... a estones.
Són dos quarts de dues, hora de
dinar, i ho fem a la vora de l’estany dels Lladres, un nom adaptat als temps
oi?, on tothom busca el seu recer del vent i menjar més còmodament. Un rètol
ens indica que encara ens falta una hora llarga de forta pendent, fins el
refugi Josep Mª Blanch, objectiu del dia. Fetes les fotos de rigor i un cop
renovades les forces afrontem l’última pujada, el temps es torna més amenaçador,
sonen les primeres tronades encara llunyanes, sense dir-nos-ho apressem el pas, la pujada no és gens còmoda,
en tres quarts d`hora tenim a la vista l’estany Tort de Peguera, on s`enclava
el refugi, els de davant esperen els més lents, com sempre, per arribar junts,
però aquest cop a dos companys se`ls fa llarga l’arribada, un d’ells pateix de rampes
l’altre s`ha quedat per ajudar-lo.
Al cap de mitja hora arriben fets un
“cromo”i, a sobre, el cel ha decidit regar-nos generosament. Traiem l’equip de
pluja, entre uns quants agafem al lesionat i tots mullats l’arribem al resguard
reparador. Dutxa calenta (un parell de valents freda), canvi de roba, una
cerveseta o un cafetó i a esperar les set per sopar, mentre a fora cau aigua
per l’amor de déu, són les cinc de la tarda, amb una ullada de sol tots correm
fins un turonet al costat d`un pi, únic lloc de cobertura, per telefonar a casa
i donar novetats,(més fotos), l`entorn és preciós, tots estem bocabadats, però el
bo dura poc, torna la pluja, els llamps i trons ens envolten, cap dins a sopar,
bon menjar, les xerrades de costum amb tots els idiomes i cap a dormir. Estem a
més de 2.300 m., uns més cansats que els altres, però tots contens, bona nit i
tapat que demà serà un altre dia.
Abans de les
sis , els més matiners, sobretot els fotògrafs, ja es belluguen en silenci al
voltant del refugi per captar les imatges de l`aurora reflectida en les aigües
del llac, és tot un clàssic. A les set diana per tothom i esmorzar, la
torradora de pa fon els ploms, no hi ha manera de que funcioni, això de les
plaques solars encara no és prou aconseguit. A les vuit com un rellotge iniciem
la segona etapa. L`estany Negre, i el de la Llastra reflecteixen els cims que ens
envolten, són imatges de postal (fotos), mentre anem avançant i guanyant
alçada, de sobte s`obre davant nostre un prat verd solcat de rierols i amb cascadeta al fons ,
emmarcat per les parets del pics de Saburó i Peguera, ( 2.900 m.) ens reagrupem sota la
cascada per agafar aigua i forces, a partir d`ara la pujada s`empina (més fotos).
Els colors es tornen grisos, blaus i blancs d`alta muntanya, el camí ens obliga a
travessar algunes congestes de neu, arrambades a les rampes del Pic de
Monastero, a la dreta, mentre a l`esquerra ens queden els estanyols de desglaç
del Peguera, estany Gran i estanys Gelats són el seus noms. Acompanyats d `una família
irlandesa i dos nois i una noia de Girona, arribem tots en bon estat al coll de
Monastero (2.743 m.) ni rastre de la lesió de ahir , descansem, mengem i ens
mirem els cent quaranta metres de forta pendent i roques que duen al cim. El
pare i dos dels nens irlandesos gairebé son dalt, els gironins comencen a
pujar, els seguim quatre de nosaltres , però al cap d`una estona veiem que no
ho hem enfilat prou bé, la cosa s`embolica en unes pedrotes que només ha
superat un dels nostres, decidim no comprometre l'excursió i tornem al coll amb
la resta de companys ( fotos de tota mena).
Ens espera una forta davallada fins
la vall del riu Monastero, que s`endevina al fons, el dia és magnífic i el
paisatge grandiós, iniciem el desens per una tartera molt pronunciada i
relliscosa, preludi d`un corriol molt irregular i pendent que, entre pales
herboses, bosc i rierols, ens deixa, al cap d`una hora i mitja, al fons de la
vall. L`aigua brolla de dotzenes de cascades que conformen el riu, cada cop més
gran, que serpenteja transparent fins Sant Maurici, abans però, s`atura a l`estany del propi nom
com si s`agafes un respir (¡¡oooh ¡¡¡ fotos fotos fotos). Són la una tocades, i
alguns ja comencen a preguntar on dinarem...saludem als gironins que, molt
valents, s`han sucat a l`estany, deu ser molt freda perquè surten de seguida...
voregem el llac ,superant uns rocs difícils,el camí ha quedat sota l`excés del
riu, és l`última dificultat del dia, una mica més avall trobem un prat
esplèndid amb avets al costat del riu, on fem parada per dinar.
És un lloc bucòlic, amb
bona ombra, el riu fredíssim i net que
barboteja tranquil, i una gespa que sembla de jardí, tot convida a descansar i
gaudir del que ens envolta, l`esperit s`eixampla i ens surt l`ànima juvenil,
ens fiquem a l`aigua i tornem a la realitat de cop, la fredor és fortíssima no
durem ni uns segons, tonifica la circulació diu un... i tan que sí... però
millor que no juguem.( fotos de tots colors). Tips, nets i refrescats, decidim
què hem de fer, l`excursió és pràcticament al final, són dos quarts de tres, no
fer el cim l`ha escurçada, tornen a sortir els núvols, els conductors no es senten
cansats, decidim tornar a dormir a casa. Abans hem de passar pel refugi Ernest
Mallafré a desdir la reserva, el passeig que ens queda fins els cotxes és una
passada de maco, saludem l`estany de Sant Maurici i els famosos Encantats, que
ho estan tant com nosaltres, resseguim el riu Escrita fins l`aparcament per un
camí, entre boscos molt ben condicionat a l`abast de totes les edats. Són dos
quarts de cinc de la tarda.
Ens parem a
Espot a fer la “ clara” on coincidim, de nou, amb la Clara, la gironina, i els
seus companys, fem xerinola ens intercanviem els “ e.mails” i aprofitem,com
sempre, per celebrar l`aniversari de l`Ernest ( amb Cava ¡he¡ ) i l`èxit de l`expedició. Fotos pel
record i cap a casa.
Protagonistes
: Joan Casals, Josep Ramon, Ernest Aguilar, Francesc Carbonell, Enric
Dominguez, Joan Anton Soriano, Pere Compañó i el signant Marià Aran.
Enguany hem decidit tornar al Parc
Nacional d`Aigües Tortes i Sant Maurici, però pel cantó d’Espot, concretament
per visitar les valls que conformen els rius Peguera i Monastero i els
corresponents sistemes lacustres, una de les zones més boniques i amables de
Sant Maurici. Amb l’última campanada carreguem les motxilles i la il·lusió als
cotxes i sortim cap Espot, en concret a l’aparcament de l’entrada del Parc (
1.630 m ), on arribem a dos quarts de dotze, després de fer benzina a l’Àrea de
Guissona ( 10 cèntims més barata ) i esmorzar a Tremp, en podeu deduir que som
prudents a la carretera. 
Són dos quarts de dues, hora de
dinar, i ho fem a la vora de l’estany dels Lladres, un nom adaptat als temps
oi?, on tothom busca el seu recer del vent i menjar més còmodament. Un rètol
ens indica que encara ens falta una hora llarga de forta pendent, fins el
refugi Josep Mª Blanch, objectiu del dia. Fetes les fotos de rigor i un cop
renovades les forces afrontem l’última pujada, el temps es torna més amenaçador,
sonen les primeres tronades encara llunyanes, sense dir-nos-ho apressem el pas, la pujada no és gens còmoda,
en tres quarts d`hora tenim a la vista l’estany Tort de Peguera, on s`enclava
el refugi, els de davant esperen els més lents, com sempre, per arribar junts,
però aquest cop a dos companys se`ls fa llarga l’arribada, un d’ells pateix de rampes
l’altre s`ha quedat per ajudar-lo.
Els colors es tornen grisos, blaus i blancs d`alta muntanya, el camí ens obliga a
travessar algunes congestes de neu, arrambades a les rampes del Pic de
Monastero, a la dreta, mentre a l`esquerra ens queden els estanyols de desglaç
del Peguera, estany Gran i estanys Gelats són el seus noms. Acompanyats d `una família
irlandesa i dos nois i una noia de Girona, arribem tots en bon estat al coll de
Monastero (2.743 m.) ni rastre de la lesió de ahir , descansem, mengem i ens
mirem els cent quaranta metres de forta pendent i roques que duen al cim. El
pare i dos dels nens irlandesos gairebé son dalt, els gironins comencen a
pujar, els seguim quatre de nosaltres , però al cap d`una estona veiem que no
ho hem enfilat prou bé, la cosa s`embolica en unes pedrotes que només ha
superat un dels nostres, decidim no comprometre l'excursió i tornem al coll amb
la resta de companys ( fotos de tota mena). 
Ens parem a
Espot a fer la “ clara” on coincidim, de nou, amb la Clara, la gironina, i els
seus companys, fem xerinola ens intercanviem els “ e.mails” i aprofitem,com
sempre, per celebrar l`aniversari de l`Ernest ( amb Cava ¡he¡ ) i l`èxit de l`expedició. Fotos pel
record i cap a casa.
